16 Jun L’existència és, només, la realitat que esdevé explícita

De vegades em costa d’acceptar que la realitat no se’ns mostri només de forma explicita, perquè m’agrada molt quan es presenta de manera evident, quan irradia les seves qualitats de manera clara i diàfana, i la seva potència es revela espectacular.

Però el cert és que sovint es presenta de manera inherent. Moltes vegades roman oculta en allò intrínsec, i no treu del tot el cap, o quasi gens. Quan evita mostrar-se’ns de manera directa ens toca aprendre a copsar les seves dimensions subtils. I és que fins i tot en les seves dimensions més aparentment inefables aconsegueix fer-se aprehensible. La realitat sempre hi és, i quan no pot ser coneguda pot ser reconeguda.

L’existència és, només, la realitat que esdevé explícita

La realitat es mostra i s’oculta, i en allò que ens mostra hi deixa palesos uns indicis que ens permeten intuir que fins i tot quan sembla que no hi és, hi és igualment.

I això també m’agrada, ara que hi penso, quan sóc capaç de gaudir-ne. Quan aconsegueixo apreciar que la realitat, més enllà del que ens mostra, resideix també en allò que ho fa possible, aleshores l’alegria m’arriba sobtadament, i m’omple la il·lusió de descobrir que la seva potència, a part de ser especular i vistosa, també és subtil i misteriosa. Això la fa encara més gran, o més petita, de fet, perquè en definitiva és tan immensament gran que no podem abastar-la, i tan infinitament petita que se’ns escapa de les mans.

La realitat s’oculta i es mostra, i en allò que ens mostra hi revela que s’oculta

De vegades d’ella només en sabem per necessitat, però no de facto. En tenim constància, perquè allò que d’ella ens mostra ens permet intuir allò que de si mateixa ens oculta, i amb això n’hem de tenir prou. Vet aquí l’esforç que hem de realitzar: hem d’admetre que no arribarem mai a tot, i que més enllà del que siguem capaços de comprendre sempre hi haurà el que no podem assolir.

Cal que siguem humils, doncs, i que acceptem que la realitat transcendeix de llarg l’existència. Es mostra en ella, en efecte, perquè l’existència no és cap altra cosa que l’existència de la realitat, però en si mateixa és molt més que mera existència. La realitat és existent i inexistent, és cognoscible i, quan no és cognoscible, es fa recognoscible. La realitat és tot allò que podrem veure, i també tot allò que no.