02 Feb L’Obert com a ideologia (la riquesa de la diversitat)

Aquest diagrama corre per les xarxes socials, i així com altres vegades havia deixat que passés de llarg, aquesta vegada el comparteixo.

I penso en els altres, i em dic, suposo, que ells saben coses que jo mai no sabré, i aleshores pregunto: perquè ens atrevim a dir tan fàcilment que no son certes, les coses que desconeixem? No podríem atorgar-los el benefici del dubte, a les coses que se’ns escapen? Fins i tot les afirmacions que s’oposen a les que nosaltres sabem tenen possibilitat de ser certes, també, i complementàries a les nostres, perquè no pel fet de ser-ho, un veritat, esdevé universal i sempre-certa.

La intolerància és dels altres

De jove considerava que ser obert era ser d’esquerres. Admetre que més enllà del què un sap hi ha el que desconeix, vet aquí l’actitud que em semblava representativa de la naturalesa de les persones d’esquerres. Obertes. Una persona que sap que no arriba a tot, que de fet reconeix que no comprèn massa res, de tot plegat, i que per tant mai imposa la seva veritat i encara menys posa en qüestió la dels altres.

Perquè ens atrevim a dir tan fàcilment que no
son certes, les coses que desconeixem?
No podríem atorgar-los el benefici del dubte?

La intolerància és de dretes, em deia. Els que tanquen i divideixen ho fan per interes, i aquesta és l’actitud per excel·lència dels de dretes. O no? No només. Amb el temps he vist que ser d’esquerres i ser obert son coses diferents, i que massa sovint no van juntes. A l’esquerra hi ha qui tanca i fa blocs, també; i qui discrimina a l’altre per ser, precisament, l’altre. D’alguna manera, sempre és més fàcil veure que els intolerants són els altres.

Sense categories

Això m’ha portat a distanciar-me de certs cercles esquerranosos, per tancats, i en canvi m’he acostat a molta gent oberta que, simplement, son persones que mantenen una actitud tolerant en relació al què no comparteixen. No son de centre però estan centrats. No son religiosos malgrat que tenen set espiritual. No alcen la bandera del Barça malgrat que poden anar al camp nou. No deixen de fer coses, però les encasellen de la manera que se sol fer. No entenen d’institucions o de bàndols. Saben que no hi ha divisions fermes, no hi ha blocs reals i definitius. No es consideren millors que els altres, vaja, encara que tinguin creences estranyes i defensin causes que un no comparteix. Escapen a la lògica dels equips. No deixen de formar part dels equips, no en reneguen, però saben que aquests no els representen. Els han transcendit. És per això que no deixo de ser d’esquerres. Només que ja no pertanyo a l’esquerra. No pertanyen a les categories tancades a les quals se’ls podria encasellar… si mirem què fan des de l’òptica de les categories.

La clau, en això de la perspectiva oberta, és justament mirar les coses sense analitzar si pertanyen a una categoria o altra.

La proximitat amb diferents

Certament, em sento més a gust amb gent que pensa molt diferent a mi, perquè el què m’acosta a ells és la seva actitud, la seva tolerància, la seva obertura, i no el fet que la seva idea s’assembla a la meva. el què m’acosta a persones diferents no és el fet que em senti proper a elles, sinó que l’esperit que habita en elles no genera rebuig. és obert, i això vol dir que acull tan allò que se li assembla com allò que no.

Per sentir-se a gust amb els altres no cal tenir-hi afinitat. N’hi ha prou amb sentir pau.

La riquesa de la diversitat. L’obert com a ideologia

A l’escola i a casa m’han ensenyat a pensar per mi mateix i a anar per lliure, i això m’ha portat a creure en coses molt diferents de les que pensen, precisament, aquestes persones que m’han ensenyat a pensar. Precisament els bons mestres no son aquells que t’ensenyen res, si que t’ensenyen a aprendre. Un bon mestre no et tanca sinó que t’obre, i jo he tingut la sort de tenir d’entre els bons mestres els millors.

La gracia no es troba en el coneixement, sinó en la llibertat. La clau és la diversitat. La riquesa està en el què un té, i sobretot en el què un no té. L’obert, com a ideologia, no ocupa un espai polític, sinó que els penetra gairebé tots.

La clau és mirar les coses sense analitzar
si pertanyen a una categoria o altra

Gratitud

Gràcies a Déu que els altres arriben on jo no soc capaç d’anar! Quina sort, en tinc, de que defenseu les idees que no comparteixo! Gràcies a vosaltres potser algun dia les faré meves, aquestes idees que ara em queden allunyades!

Us llegiré si m’interessa el què dieu, pertanyi o no al camp que suposadament m’interessa, i ho faré tant si s’avé amb allò que opinió com si ho contradiu, perquè l’últim que em preocupa és si estem d’acord o no. L’únic que vull és que m’obris una porta a aquest espai on ara no tinc accés.

L’esquerra que faci el que cregui, jo ara pertanyo a L’Obert