08 Des Més que una creença, una sensació física

L’espiritualitat és una experiència, una sensació física, una vivència integral. No és un pensament o una idea, encara que en part també, i tampoc no queda emmarcada en l’àmbit estricte de la creença, per molt que tingui a veure, això sí, amb com és copsada la realitat. L’espiritualitat és, en efecte, una experiència aprehesa, un sentit copsat, un regal adquirit. Sobretot és una sensació.

Tu ets, però no ets tu

És la percepció d’una obertura. És l’assaboriment de quelcom que, malgrat depassar-te, se’t presenta i s’introdueix dins teu, al mateix temps que fa que el teu jo s’esfumi i s’extingeixi, sense que desaparegui la teva capacitat de percepció. L’espiritualitat és la dissolució dels límits que separen la interioritat del món extern.

L’espiritualitat és l’experiència de que la vida que vius no és teva, en absolut, sinó que pertany a un orde universal, i que, malgrat això, t’és entregada com un do. Es tracta d’una sensació meravellosa que et permet copsar que ets, però que no ets tu. L’existència no es pot cosificar, només es pot experimentar. Vet aquí el missatge de l’espiritualitat, si és que té algun missatge.

Si ets aquí és per què percebis l’existència. Ella  t’ha confiat la seva naturalesa, perquè puguis conèixer-la i estimar-la. Hi ets perquè puguis sentir-la. No té cap sentit que t’identifiquis amb el subjecte que experimenta perquè també ets l’experiència que té lloc. Ets l’existència, simplement, i no hi ha res que la pugui dividir. No hi ha res que pugui ser considerat un subjecte ni res que pugui assemblar-se a un objecte. L’experiència és pura i plena. D’això va l’espiritualitat.

La perplexitat

L’espiritualitat és la constatació d’una paradoxa. És la compressió –tangible, mental, literal–  de que dins de quelcom petit hi ha lloc per quelcom que és molt més gran. És la verificació de la vida és la veritat percebuda, no la identitat imaginada. I de que no pot quedar empresonada, ni en l’organisme que l’allotja ni en la ment que la vol concebre com una idea. La vida no és cap cosa. Només és un fet. No és res més. Simplement és, una i única, i no hi ha res més al seu costat.

L’espiritualitat no és una idea que es pugui explicar perquè la vida és inimaginable. I l’espiritualitat és el camí de la vida en si mateixa. L’espiritualitat és, diguem-ne, el fet de ser conscient de que la vida no podrà mai ser descrita o explicada, però que tanmateix és sempre viscuda, en tot moment, i que no pot deixar de ser-ho, perquè sempre és aprehensible.

Assolir el silenci, havent parlat

Tota explicació que en fem és absurda, certament, però al mateix temps potser hi apunta, hi orienta. Parlar de l’espiritualitat i de la vida és com parlar del silenci: aparentment es tracta de quelcom contradictori, però potser el discurs ens porta a acabar callant.

I aleshores podrem dir que haurà tingut sentit.

L’espiritualitat és la meravellosa experiència de la perplexitat. I és que paradoxalment se’ns construeix com a individus perquè puguem prendre consciència de que la individualitat serveix per no individualitzar-se.