28 Mar Morir és entregar la vida

Quan  morim, el cos que queda és el mateix cos que teníem. Quan entreguem la nostra vida, el cos que teníem no canvia la seva fesomia. Segueix ben bé igual, és tal com era… però sense vida. Manté la seva forma –externa i interna–, i l’únic que canvia és que en ell ja no s’hi troba cap rastre de la força vital que l’animava.

No és el cos el que ens manté vius

Es diu que una persona perd la vida quan perd la seva força vital. El cor deixa de bategar i els pulmons expulsen el darrer alè. quan això es produeix,  totes les peces que conformaven el cos físic de la persona segueixen presents en el cos inert. En el moment de la mort, la vitalitat ha fugit, la força vivificadora ha desaparegut, però la resta segueix allà. Tot és tal com era.

Morir és entregar la vida: és aturar-se i deixar de retenir-la. L’únic que té de diferent el cos d’un mort és que la vida que allotjava quan era viu ja no hi és present.

La vida a través de l’organisme

Això vol dir que la vida que s’observa en un organisme no és pròpia d’aquest organisme, d’aquesta persona, sinó que es tracta de quelcom que li ha sigut afegit. Li vida, aleshores, no és quelcom que pertanyi a un cos, sinó que més aviat es tracta de quelcom que es manifesta a través d’aquest.

La vida és quelcom que es fa palès gràcies a que els cossos es mouen i prenen consciència dels seus actes. Però no per això hem de confondre una cosa amb l’altra: la vida que observem no és del cos que ens la presenta. La vida és una altra cosa.

Què és? Una força, podríem dir. Un impuls, una energia. Una energia que manté viu un cos, però que no és res que pugui ser considerat propi del cos ni identificat amb aquest, perquè tot això roman en el cos quan aquest mor, i la vida no.