28 Abr Mostrem més del que es pot veure, veiem més del que es mostra

De vegades llegeixo quelcom insignificant i em resulta fascinant. Veus més del que hi ha, em dic a mi mateix. Ho faig perquè sento que se li pot treure més suc del que no sembla, em responc, i tot i que potser se’ns mostra poca cosa, el poc que es mostra ha resultat ser evocador.

El lector té dret de posar-hi de la seva part, no? De fet, és obvi que el que fa que una obra sigui bona és que el lector la gaudeixi. Més encara: que s’inspiri, i això només serà possible si ho amaneix amb la seva imaginació. Sóc del parer que, a un lector, més que el propi contingut d’una lectura, li interessa el suc que en pugui treure, al marge de si l’obra és tal o és qual. Com a mínim jo, quan llegeixo, faig l’esforç d’intentar veure una mica més del que se’m mostra… i ho faig per veure el que realment hi ha, allà, jo inclòs.

Mostrem més del que es pot veure

En altres ocasions passa que qui es mostra som nosaltres. En aquest cas, pot ser que mostrem més del que es podrà veure. Ensenyem més cartes de les que podrem jugar. Aportem més contingut del que farà servei. També està que això sigui així: nosaltres hi posem de la nostra part, i deixem que els altres n’aprofitin el que els sigui de servei. Res més. No cal pas que es beneficiïn d’allò que no els sembla pertinent. Ni tampoc cal que nosaltres ens abstinguem de regalar-ho.

Participem del món que ens envolta, ens n’aprofitem, i el món treu partit del que nosaltres realitzem. Està bé que això sigui així. No cal pas aspirar a l’equilibri entre el donar i el rebre. Podem rebre molt més del que se’ns dona, si sabem com fer-ho, i podem donar molt més del que se’ns demana, també. La clau està en fer el que hom considera més oportú, en la mesura que es considera adequada, i en prendre allò que es considera de menester.

La força de la nostra subjectivitat

No som independents del món. No podem mantenir una mirada neutra. No podem relacionar-nos amb el món com si no hi participéssim. Hem d’afegir la nostra subjectivitat a tot allò que veiem i fem, a allò que rebem i donem.

Si sabem què diu la nostra pròpia subjectivitat, i acceptem que participi en la nostra relació amb el món, enlloc de treure-li cap pinzellada d’objectivitat al món extern, l’estarem dotant de vida.

Si volem sentir que el món és viu hem d’entregar-li plenament la nostra vida.