29 Gen La naturalesa, la societat a la que pertanyem

Entro al bosc i hi trobo vida. M’aturo quan percebo la força d’aquesta vida que m’envolta. Sento com s’eixampla la vida de dins meu. La vida s’ha fet present amb una intensitat remarcable. Tanco els ulls i estiro els braços.

Respiro fons. Somric. Obro els ulls. Waw! Em poso a caminar a poc a poc, a un ritme que permeti que els meus passos estableixin un diàleg amb les altres formes de vida que gaudeixen d’aquest lloc, o que fan que jo en gaudeixi. La vida que em rodeja, subtilment però palpable, m’atrau i m’omple d’alegria i d’energia.

M’embosco i m’emborratxo.

Una ebrietat natural

Quan sóc al bosc m’adono que consumeixo vida i em sento ebri. I sento que la vida que consumeixo es transforma i es multiplica. Constato que consumir vida crea vida.

Constato, també, que la relació que estableixo amb tota aquesta vida que m’envolta és de naturalesa social: convivim, dialoguem, ens respectem. Ens reconeixem mútuament.

Socialitzo amb els arbres com qui socialitza amb el seu gos. Els animals som éssers socials, com ho són les criatures que conviuen dins del bosc. Com ho fan els arbres i els arbustos. Com ho fan les pedres. Com el riu.

La vida terrestre

La societat que conformem els habitants del planeta Terra està feta d’individus de tota mena. Més encara, és tan diversa que no es redueix a la dels éssers. Hi ha molta vida més enllà de la que es cosifica en els regnes animal i vegetal. L’aigua, l’aire…

Les pedres, el vent, la pluja, el foc, la sorra… i dins nostre un univers anàleg: ferro, sal, cabells, pell, sang… els diferents regnes de la vida també existeixen dins meu. I per això quan sóc al bosc m’hi sento en harmonia. Sento que ressono amb la simfonia que s’hi sent. Sento que el bosc m’abraça i m’acarona, i em diu, sense paraules, benvingut. Ets a casa teva. Ets com nosaltres.

Emboscar-se és una activitat social

Entro al bosc i hi trobo vida. M’aturo quan m’adono que quan hi entro és com quan entro a una casa, i demano permís per entrar. Puc passar?

Anar al bosc és una de les activitats més social que podem fer, per la quantitat d’éssers vius que s’hi troba. És aclaparadora la quantitat de vida que s’hi troba. A dins del bosc s’hi percep molta més vida que a la plaça Catalunya de Barcelona. Formar part de la naturalesa és crear unes relacions social comparable a la que establim entre els humans.

Les relacions socials no són exclusivament humanes. Ni de bon tros. Les relacions socials amb criatures d’altres espècies i amb formes de vida que ni tan sols ha pres forma d’espècie és tan evident i productiva com la que es realitza entre humans.

La font de la vida

Pretendre separar la naturalesa de la societat, o dissociar les ciències naturals de les socials, no té sentit. I està demostrant tenir molt mal pronòstic. Els humans sentim una gran desafecció de la naturalesa. Ja no la sentim com una llar. Ens fa por i tot.

Però una societat que s’allunya de la naturalesa i que deixa d’establir amb ella una relació social és una societat amb risc de perdre la vida, perquè és en la naturalesa on hi troba la font de la seva pròpia vida.

No serem pas éssers socials si deixem de ser éssers naturals, perquè la naturalesa és la societat a la que pertanyem.