05 Set No experimentes l’estat en que et trobes

No experimentes l’estat en que et trobes, perquè el teu estat no és un estat que es pugui experimentar. Només pot ser experimentat l’estat en el qual un mateix no es troba: l’estat no estacional, la situació no situada.

Si ens trobéssim en l’estat en el qual aparentment ens trobem, no podríem resistir la vida, i la perdríem. Entraríem en col·lapse, perquè l’estat en el qual aparentment en trobem, ens mataria. De fet, és per això mateix que la perdem, la situació en que ens trobem: la vida se’n va –constantment– per dir-nos que el nostre estat real no és com ens pensàvem que era.

L’existència inexistent

L’existència, precisament, serveix per que prenguem consciència que l’estat en que ens trobem és passatger i que això que creiem que és l’estat normal de les coses no és la realitat real, perquè la realitat és quelcom més profund i estable. Tant ho és que no pot associar-se a res d’un món en el qual tot és contingent i evanescent. La realitat realment existent té poc o res a veure amb l’aparent aparent que ens creiem gaudir. Només hi té a veure en la mesura que l’origina.

Ens hem de desaferrar de tot allò que ve, perquè se n’anirà. Ens hem de desenganxar de tot el que ens impregna, perquè es dissoldrà. Ens hem de buidar de tot el que ens omple, perquè ens abandonarà.

Si no ens volem desmarcar del món que ens rodeja, ell ens abandonarà a nosaltres. Si no volem renunciar a les bones sensacions que experimentem, elles no tardaran a donar un tomb i a mostrar-nos us cara menys amable. Si no volem admetre que l’existència és inexistent serà ella qui ens tractarà a nosaltres com a pura inexistència.

Buidar-se d’existència per omplir-se de realitat

Per això el més sensat és buidar-se en vida, entregar-ho tot mentre encara queda quelcom, acceptar la realitat profunda i inenarrable com a la realitat real que és, i deixar-se d’estadis passatgers que no són més que estacions d’un tren sense cap destinació final.

La única realitat vertadera és aquella que se’ns escapa quan volem atrapar-la. L’únic estat en que ens trobem és tan fugaç que no pot arribar-se a considerar un estat, perquè mai es manifesta com a tal. L’únic que vivim és allò que viu la vida que ens pensem que vivim.

La realitat –inherent i inexistent en relació a l’existència– escapa a ser cosificada. Per això la nostra existència no ens pertany. L’únic que som realment és allò que no som ni podrem ser mai. Som allò que mai ningú no podrà ser, i per això mai no podrem experimentar l’estat en que ens trobem. De fer-ho, moriríem.

I és per això que morirem. Morirem per viure, de la mateixa que hem nascut per morir.

I esdevindrem allò que mai no havíem pogut ser, allò que mai no hem sigut ni serem. Allò que mai va ser nosaltres.