25 Mai No hi ha petits gestos: tot és significatiu

Els petits gestos compten, diem sovint, sabedors que el nostre pes al món és molt menut. Les nostres accions, per rellevants que ens puguin semblar a nosaltres, són ben poca cosa en el si d’un univers tan bast.

Això és que sovint pensem. Però potser és més cert que no ha gestos petits. Potser resulta que tot és més significatiu del que creiem, i que la nostra intuïció (la rellevància dels nostres actes) no està del tot desencaminada.

No hi ha petits gestos

Jo crec que encara que siguin menudes, les nostres accions son molt i molt significatives. Ho són perquè són, totes elles, un signe que posa de manifest la realitat que els realitza. Els nostres gestos valen per allò que representen: expressen intencions i palesen emocions, revelen veritats i realitzen la realitat. Res és arbitrari. Res del que existeix deixa de participar en la realitat, tot l’evoca i la representa. Tot té sentit i tot és signe.

Fet i fet, de quina petita acció podríem prescindir? De quin gra de sorra pot desprendre’s el desert, sense deixar de ser el desert que és? Quin gest nostre podríem descartar, per tal de ser més nosaltres mateixos? Què, d’entre tot el que fem i diem, no ens converteix en el que som i ens identifica com a éssers?

Hi ha res que sigui realment sobrer? Segur? Hi ha res que no tingui valor? Més aviat em penso que si creiem en nosaltres hi ha quelcom que no ens representa, és que no ens coneixem prou bé, perquè tot allò que fem ens representa, de la mateixa manera que tot allò que té lloc en el món ens en revela la seva naturalesa.

Tot té el seu valor. Cada fet que succeeix és rellevant, en la seva mesura. Mai res hauria de ser considerat irrellevant.

Tot és significatiu

Tot el que te lloc, absolutament tot, és signe d’una realitat oberta, diversa i creativa, plural i inclassificable. La realitat no pot permetre’s prescindir de cap de les coses que existeixen, perquè si ho fes, seria una altra cosa.

Tot és un signe de la realitat. Tot ens la mostra. No hi ha res que ens la mostri malament. Tot ens la mostra tal com és.

Si volem conèixer la realitat a fons, si volem saber aspirar a discernir la veritat, haurem d’atendre, ben oberts, al que sigui que esdevé, i haurem d’aprendre a conviure amb el tot el que te lloc en ella.

D’entre tot allò que percebem (ja no entro en tot allò que se’ns escapa), res mereix ser rebutjat. No ens podem permetre descartar res, a no ser que la nostra intenció sigui, precisament, la de ser parcials.

Prescindir de les petites coses i considerar que són insignificants seria no obrir-se a conèixer el món real, perquè la realitat no descarta res del que té lloc.