“No ho sé”. Vet aquí una resposta que, ja des de petit, he donat i dono sovint. De vegades per fugir d’estudi, crec, i també perquè soc una mica cagadubtes. Però molts cops ho he dit de manera ben conscient: em sembla la resposta més sincera i humil, i també correcta, per que deixar-ho oberta és acceptar l’esdevenir com un escenari ple de possibilitats. El món està regit per un procés de canvi que fa que allò que ara se’ns mostra com a estiu d’aquí poc s’haurà convertit en hivern, i el que ara trobem calent aviat ens semblarà fred.

Amb el temps he après que un “no ho sé” pot ser més encertat que un “sí” o un “no”. Un “no ho sé” pot demostrar ignorància, en efecte, però també pot ser senyal d’intel·ligència: Qui sap que no sap pot estar molt disposat a aprendre, si vol saber això que no sap.

Ben mirat, pot ser molt més intel·ligent qui “encara” no sap que qui “ja” sap perquè, en definitiva, no és pas més intel·ligent qui té més coneixement acumulat, sinó qui més capaç és d’adquirir-ne: La intel·ligència és la capacitat d’obrir-se al coneixement, no pas l’emmagatzematge del coneixement en si.