No n’hi havia prou amb tombar-se al sofà - Sufi.cat
3723
post-template-default,single,single-post,postid-3723,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
No n’hi havia prou amb tombar-se al sofà. Salut

No n’hi havia prou amb tombar-se al sofà

No n’hi havia prou amb quedar-se a casa, tombar-se al sofà, i no fer res. Més d’un s’ho va pensar, o ho feia veure, i fins i tot en feia broma. Les xarxes bullien amb acudits i gifts sobre suposats salvadors del planeta que acomplien les seves gestes a cop de capítol, sense ni tan sols treure’s el pijama.

Però si les sèries ascendeixen al top de la nova escala de valors de manera no provisional voldrà dir que la participació de molts ciutadans ha quedat relegada a un segon pla. Caldrà veure si la faceta activa queda restringida a uns pocs privilegiats per gaire temps més, o si finalment tots tindrem dret, de nou, a participar de l’espai públic amb igualtat de condicions.

Mesures temporals

És obvi que la salut pública, com la pau mundial o la justícia global no s’aconsegueixen per la via del confinament permanent, encara que les retirades puntuals son altament recomanables. Crec que la idea era, dir amb les sàvies paraules de Xavier Melloni, fer-ne del confinament forçós un retir lliure.

Però els retirs no són mai una cosa permanent. Aquesta és la premissa. Qui es retira no s’aparta del món sinó que se n’allunya per contemplar-lo… i tornar-hi amb energies renovades.

Així doncs, cal que tinguem present que la convivència interpel·la a tothom, que les condicions per un espai públic higiènic inclouen la presència de totes les persones.

Aprendre a esperar, aprendre a actuar

Una cosa és apartar-se del món per una temporada i una altra haver-ho de fer de manera permanent. Crec que ha arribat l’hora de preguntar-se sobre les restriccions a llarg termini. Estem disposats a seguir-nos comportant com a subjectes passius per gaire temps més? Està previst que l’espai públic deixi de ser lliure?

Insisteixo en la conveniència temporal dels confinaments. Retirar-se és molt i molt necessari. La paciència és una de les més grans qualitats humanes. La perspectiva és sempre enriquidora. Però l’acció i la participació són igual de necessàries. És per això que sóc del parer que de la mateixa que el món ens ha volgut a ensenyar com n’era d’important aprendre a esperar, ara caldrà dur a terme la lliçó següent: com i qual caldrà actuar, amb quina força i en quina direcció.

Abans de plantejar-me sobre la naturalesa de les accions que caldrà dur a terme en pregunto si el parèntesi que hem mantingut ha tingut el seu efecte. Què hem après mentre esperàvem? Estem en condicions per enfrontar-nos al vingui a partir d’ara? Hem efectuat realment el retir meditatiu que Melloni plantejava, o simplement ens hem confinat i retirat amb els pijames? Hem pensat quin serà el nostre paper en el món… o hem deixat que altres ho fessin per nosaltres i senzillament ens adaptarem al que ens diguin què hem de fer?

La naturalesa és viva

Em temo que ara que arriba l’hora del desconfinament ja comencem a veure que poc n’hem après, com a societat. Li havíem deixat espai a la natura i de nou l’estem arrebossant de plàstics.

De seguida vam veure que en apartar-nos del món i replegar-nos a les nostres cases li atorgàvem de nou a la naturalesa el seu dret a desplegar completament la seva vitalitat. Un dret inherent a ella que per cert li havíem robat… i que, pel que sembla, de nou li estem tornant a prendre.

No hem après res? Hem mirat masses pel·lícules?

La naturalesa interna

Aquest període ens ha ofert l’oportunitat d’aprendre a estar bé amb nosaltres mateixos. Hem tingut temps més que se sobre per cultivar la nostra pròpia naturalesa interior. Casi havíem oblidat que també nosaltres som matèria orgànica, i aquest estat d’alarma ens ha servit per avivar la vida que tots nosaltres portem dins. L’hem sentit amb més intensitat que mai. O és que ja no ens recordem?

Quan s’han tancat les places i els carrers s’han obert les nostres portes, internes. Ningú pot dir que la vida no ha canviat ni una mica. Crec que de la mateixa manera que hem vist brotar la vida de la natura a les ciutats i pobles del món sencer, també hem vist que es despertava amb plenes forces a dins de nosaltres mateixos. L’hem sentit bategar més forta que mai. Insisteixo, voldrem oblidar-ho? Farem veure que no ha passat res? Intentarem fer veure que aquí no ha canviat res?

Exhalar per inhalar

El millor que podem fer si volem respirar bé és exhalar profundament. No hi ha res com buida bé els pulmons perquè, de nou, pugui omplir-se amb l’aire més net. De la mateixa manera, per actuar en el món de la millor manera primer és saludable allunyar-se’n una mica. Agafar perspectiva. Buidar-se. Deixar estar… i deixar que sorgeixi una nova força tota sola. Si surt sola, de per si, serà autèntica, natural, necessària. No vindrà per raons artificials sinó que brotarà com fa la vida.

Crec que aquest retir era per això. Molts ens l’hem pres aix. Hem aprofitat aquest període per aprendre molt sobre nosaltres, per meditar i per escoltar-nos, i deixar córrer el què quedava de portes enfora.

No ho hem fet per amagar-nos. No ho hem fet per evitar ficar-nos al fangar. Ho hem fet perquè les rutines viciades es morissin, i nasquessin noves forces renovades.

No era necessari llegir molt o aprendre coses. Del que es tractava era d’aprendre a estar bé amb nosaltres mateixos. Aprendre a restar bé en la passivitat. La qual cosa no és gens fàcil i per això molt han preferit enganxar-se a la televisió o a les xarxes socials. Però crec que no són poques les persones que ens hem assegut a contemplar, a escoltar-nos. Fer-ho ens ha permès identificar què és natural i distingir-ho del què és artificial. Em penso que els que ho hem fet estem en condicions de compartir-ho.

Articular una nova normalitat

Els que ho hem fet ens sentim molt motivats a sortir a fora i proposar noves mesures a una mida natural. El món de les mesures desorbitades, artificials, possibles només per a una part de la població s’han esgotat. No podem permetre que governi el mateix esperit que ho feia abans. Ens pensem que articularan una nova normalitat aquells que no saben ni estar en pau amb si mateixos? Però si aquests ens portarien de nou a la normalitat d’abans.

Tots participem del món. Tots tenim una responsabilitat sobre el futur que construïm. Cadascú, en la seva mesura, ha de trobar el seu lloc. No podem deixar que els altres decideixin per nosaltres. Ni tampoc podem decidir per ells. Abans el món es regia de manera imperialista: uns blocs governaven sobre els altres. Els blancs per sobre els negres; els homes per sobre les dones; els rics per sobre els pobres; Europa i Nord-Amèrica per sobre dels altres continents, etc.

La qüestió és acabar amb el supremacisme. Entendre que som tots iguals, tot i les nostres diferències. Cal trencar amb les jerarquies. La manera de fer-ho passa per recuperar l’autoestima. Vull dir que l’agressor acostuma a ser-ho perquè s’ha sentit agredit. Si hi ha pau no hi ha ganes de fer la guerra. La pau mundial comença a gestar-se en els espais d’interioritat.

Redescobrir la vida. Reconèixer-nos de nou a nosaltres mateixos

Aquest parèntesi ens ha servit perquè poguéssim reconèixer la vida de nou. Hem pogut recordar què és inherent a ella, bàsic i necessari, i què no ho és. Abans la nostra naturalesa viva quedava velada rere eclipsis d’artificis que omplien les nostres vides. O no?

Ara hem gaudit d’una oportunitat única per a deixar-li espai a la Vida amb majúscules. Recuperem-la amb totes les nostres forces. Deixem que caigui allò que li era artificial, postís. Deixem que només quedi en vida allò que és propi de la vida, no allò que la malmet i hi va en contra.

Estem aquí per redescobrir què és la salut, i la salut pot ser definida en positiu, no només com a absència de patologia. Salut és sensació d’energia. Salut és capacitat d’atenció. Salut és empatia. Salut és convivència en la diversitat. Salut és economia col·laborativa.

No n’hi havia prou amb tombar-se al sofà

És cert que de vegades, per gaudir de la salut, caldrà fer fora la malaltia, però també ho és que la majoria de vegades la salut ha de ser cultivada en si mateixa. No ho podem deixar tot a la filosofia de la guerra. Mentre els especialistes en epidèmies fan la seva feina, els altres ens hem de dedicar a la nostra: Hem tingut temps per recordar-nos, per redescobrir-nos i renovar-nos.

Sabíem que no n’hi havia prou amb tombar-se al sofà. És per això que ens hem dedicat a cultivar-nos. Ara ens toca sortir a fora amb totes les nostres energies, plens d’amor i d’alegria.

El món ens necessita, anem a escapar-hi la salut! Fem-ho en positiu!

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies