15 Ago Pots dir la veritat, però no pots dir tota la veritat

Si vols abastar el tot, no hi arribaràs mai, i et condemnaràs a perseguir-lo eternament.

Hi ha, però, una altra manera de degustar l’eternitat, i és fer-ho a través de penetrar l’instant, perquè la mateixa eternitat que hom sol considerar una acumulació de temps resideix, de fet, en cadascun dels moments que conformen aquest temps.

Procurar assolir l’eternitat per mitjà d’habitar tots els instants és impossible. Però podem saber què és això de l’eternitat si ens comprometem, al cent per cent, amb la realitat que està tenint lloc.

No pots dir tota la veritat

Quan una persona s’aferra a la veritat de la qual està tenint constància (fa calor, estic trist, em sento sol, el que sigui), aleshores aquesta veritat, per petita que sembli, conté en si mateixa els atributs de la veritat, està dotada de la seva força, i per res del món podríem dir que el que hem dit és del tot cert.

Tota la veritat és inassolible, però conèixer la veritat i reconèixer una certesa és factible. Amb això n’hi ha prou. Qui hauria de pretendre assolir totes les veritats, si ja té constància de què és això de la veritat? Des de quan per saber què és la veritat cal obtenir totes les veritats?

Aquesta és única manera que tenim d’abastar el tot: deixant que sigui ell qui impregni les nostres petites coses. Si, per contra, volem penetrar-lo nosaltres a ell, mai ho aconseguirem, i enlloc de descobrir l’eternitat, patirem les conseqüències de no gaudir-la plenament.

L’únic camí eficaç és l’entrega. L’única manera per la qual podem abastar el tot és observant que el tot ens penetra a nosaltres, tothora.