03 Jun No puc distingir el món del meu món: conèixer vol dir prendre consciència

De totes les coses que hi ha al món, no en conec cap que no hagi creat en la meva consciència. El que existeix, des del meu punt de vista, és allò a que jo sóc capaç d’atorgar existència. Dit d’una altra manera: no podem conèixer res que no passi per la nostra consciencia. No podem conèixer allò que ens passa desapercebut.

Amb això vull dir que l’únic que existeix, per mi, és i serà sempre allò que jo consideri que existeix. Des del meu humil punt de vista (com passa des de qualsevol punt de vista concret), no tinc manera d’establir cap diferència entre el que realment existeix i el que jo sé que existeix. No puc arribar a distingir una cosa de l’altra. Com podria jo reconèixer l’existència d’allò que no em consta que existeix? Com podria concebre l’existència de quelcom, si no soc capaç de ser-ne conscient?

Conèixer vol dir prendre consciència

Quina diferencia pot haver-hi, des del meu punt de vista, entre el que realment existeix i el que considero que existeix? De ben segur que entre una cosa i l’altra hi deu haver milions diferències –reconec la meva limitació–, però per mi no pot haver-n’hi cap: Jo estic condemnat a identificar una cosa amb l’altra perquè –precisament degut a la meva limitació– no tinc la capacitat de distingir entre la realitat i la meva vivència del real.

Això vol dir que no podem centrar-nos en allò que existeix. Fer-ho és impossible. No tenim alternativa: Hem de centrar-nos en allò que som conscients que té existència. Cal que desistim de tota pretensió d’abastar la realitat que no passi per la nostra pròpia experiència subjectiva. Hem d’aprendre a conformar-nos amb allò que des del nostre punt de vista siguem capaços de discernir. Potser no podrem abastar el tot, però sí que podrem apreciar tot allò de que siguem capaços de prengui consciència, que no és poc.

L’important és l’atenció

No puc distingir el món del meu món, jo. Ni jo ni ningú. No podem tenir constància d’un altre món. No podem abastar allò que la nostra consciència no capta. M’he conformar a estudiar, entendre i conèixer el poc o molt que la meva consciència em permeti. No té cap sentit que intenti posar el focus en el món, doncs, a l’hora de buscar el coneixement, si no em dedico prèviament a incrementar allò que d’ell pugui captar jo.

Què vull dir amb això? Doncs que l’important és l’atenció, que la clau del coneixement radica en qui coneix, més que en allò conegut o cognoscible. Com més obert al món estigui l’individu que vol conèixer, més món coneixerà. Com més aprengui a atendre, més capaç serà descobrir. Com més s’esforci a conèixer i més s’interessi a mirar el món d’altres maneres, més coneixerà. El secret de tot coneixement es troba en l’obertura de la persona que coneix. Si no assumim un compromís amb la mirada no ens podrem comprometre amb res del que veiem.

El secret del coneixement del món rau en la interioritat

Vist el que hem vist, no tenim altra opció que reconèixer que el secret del coneixement exterior rau en la interioritat de qui observa. Per aprendre, doncs, i conèixer món, caldrà primer aprendre a obrir-se, caldrà cultivar les pròpies facultats, afinar els sentits, aprendre a aprendre, reconèixer com conèixer.

Per tal de saber què ens ofereix el món cal que primer tinguem en compte què som capaç d’observar des de la nostra pròpia consciència.

Quan això sigui tingut en compte, aprendre implicarà estar atent. Adquirir un millor coneixement del món equivaldrà a afinar les capacitats de discerniment.  Si ho fem, el món se’ns obrirà, i ens adonarem que es va fent gran en la mesura que prenen consciència, en nosaltres, dels elements que hi participen. El meu món només es pot fer més gran si sóc capaç de discernir quines són les coses que la meva consciència té presents.

No puc distingir el món del meu món

El meu món s’anirà fent gran a mesura que em jo mateix em faci gran. El meu món es farà ric i complex a mesura que jo mateix em faig ric i esdevingui més i més complex. El meu món anirà prenent bellesa en la mesura que accepti mirar-me’l amb més bons ulls. El meu món serà més just el dia que el meu sentit de la justícia prengui força de veritat.

Potser mai no serem capaços de discernir com és el món en realitat. Crec que no és aquesta la nostra comesa. Crec que no hem pas de pretendre perseguir el coneixement de l’existència, en si mateixa, sinó que ens hem de conformar en indagar en la nostra pròpia consciència, i observar si estem en disposició de saber com entenem el món i què li aportem. Només quan identifiquem perquè mirem el món d’una manera o altra podrem entendre perquè hi veiem el que hi veiem.

I és que, al capdavall, què ens interessa més, la realitat en si mateixa o la realitat que es relaciona amb nosaltres? Quina mena de sentit podria tenir que valoréssim a la realitat com és en si mateixa, si no atenem a aquella realitat que està en relació amb nosaltres, i que ens interpel·la d’una manera peculiar? Què podria tenir d’interessant estar en el món i, en canvi, relacionar-s’hi com si no en forméssim part?

La nostra resposta

A què estem cridats a donar resposta, em pregunto, si no a allò que la realitat espera de nosaltres? En què ens hauríem de comprometre i assumir responsabilitats, si no és en allò d’ella que nosaltres hem creat? Que potser no hem actuat? Que potser no hem intervingut? Que potser no som ningú?

Si som algú, doncs, acceptem-ho, i participem d’aquesta realitat nostrada que se’ns revela d’una manera peculiar. És aquest el món que hem de conèixer. És aquest el món que hem de cuidar. És aquest el món que hem de canviar: el nostre.