09 Jun On la ment no arriba

El nostre coneixement té límits, però allò cognoscible no. La nostra ment te límits, però allò que la ment podria arribar a copsar no en té.

Son les nostres capacitats cognitives les que tenen límits, no allò que aquestes podrien arribar a aprehendre. És per això que cal, en un moment o altre, baixar del burro i admetre que els límits estan més sovint en el subjecte que vol conèixer que no pas en allò que vol conèixer.

Hi ha persones que això ho accepten de seguida, que entenen que aquest límit es seu, no de la realitat observada, i ben aviat s’entreguen a la realitat tal com és. No pretenen saber-ho tot, per tant, perquè saben que això és impossible. Són persones molt agradables, perquè la seva humilitat les porta a respectar allò que no entenen o comparteixen.

Hi ha altres persones, en canvi, més intel·lectualment necessitades, que anhelen el coneixement. També són persones molt maques, la seva set de coneixement les converteix en intrèpides i apassionades del saber. Volen que el coneixement passi per la seva ment, i prefereixen esprémer el seu intel·lecte fins al seu extrem.

És només aleshores, quan arriben fins al límits de la seva ment, quan comproven que no poden entendre-ho tot mentalment, que aquestes persones poden entregar-se finalment a la realitat tal com és. La realitat no sempre pot ser pensada. La realitat tant queda dins com fora dels límits del pensament. Per gaudir-la, per tant, caldrà assaborir-la sense pretendre abastar-la tota, perquè això és impossible de fer.

Entrega, l’islam

Per gaudir la vida amb plenitud cal que entenguem que si bé la nostra vida té límits, la Vida en majúscules no en té. El fet de la vida ens depassa. No sabem com comença ni com acaba, però sabem que existeix. Conformar-nos amb que la nostra petitesa és irremeiable és clau per poder gaudir de la vida. Si no ho acceptem, l’existència dels nostres límits ens farà mal.

Ens cal entrega. L’entrega ens permet gaudir de la vida tot gaudint també d’allò que no podem entendre d’ella. L’entrega ens permet que deixem que sigui la realitat la que ens abraci, encara que nosaltres no la puguem abraçar a ella.

Tant uns com altres –tant aquells que de seguida accepten els seus límits com aquells que només ho fa quan topen amb ells– comprenen, en un moment o altre, que el coneixement de la realitat de no és ben bé un procés de coneixement, sinó d’assaboriment. Conèixer la realitat es gaudir-la, no explicar-la. És estimar-la, no imposar-s’hi. La vida es per viure-la, no per entendre-la.

La realitat tant fa acte de presencia en aquell espai que podem comprendre mentalment com en aquell que no. La realitat també és real allí on les nostres ments no arriben.

Allí, finalment, tothom hi accedeix, perquè tard o d’hora, tant uns com altres arriben, finalment, on la ment no arriba.