En això de la ficció hi ha tres actes: inici, nus i desenllaç. En la no ficció, en canvi, hi ha quatre actes, primavera, estiu, tardor i hivern, i no n’hi ha cap que sigui un inici ni cap que sigui un final....
Ahir vaig anar a fer-me una foto de carnet. Em tocava renovar el DNI. Vaig buscar al Maps el fotògraf més proper i al cap de cinc minuts ja em trobava davant del Fotoprix del carrer Valldoreix de Sant Cugat. La broma em va costar deu euros i a més a més en vaig sortir amb la sensació de que no hi havia quedat bé. Quan ja era al carrer, descontent amb mi mateix per no saber sortir bé a les fotos, me la vaig tornar a mirar amb...
Obro l’ordinador i entro a l’enllaç de la vídeo-trucada. Somriem. Com estàs? No estem al mateix lloc, i ens pesa. Se’ns fa estrany no poder-nos abraçar, però passem una bona estona junts i per moments ens oblidem de les barreres. Compartim un temps, però no un espai, dius de sobte, i ens entristim de cop. Però tot i així al cap d’una estona ens adonem que compartim quelcom molt més important: la intenció.Quan connectem intencions Tenim en comú un propòsit, compartim una intenció, i la força d’aquesta unió és molt...
Necessitem l’amor. Necessitem algú a qui estimar. Si no hi hagués ningú al nostre costat, i visquéssim a una illa deserta, la primera persona que arribés (fos qui fos i vingués d’on vingués), seria una persona a la qual estimaríem amb bogeria. Estimar és la nostra comesa. Estimarem sempre. Estimarem tant com podrem. Estimarem, fins i tot, a qui no s’ho mereixi, perquè necessitem estimar i no sabem viure sense fer-ho....
Una de les grans qualitats de l’Arcadi Oliveres és com n’és de crític. Ho és moltíssim. Ho és amb valentia, i ho transmet als que tenim la sort de ser a prop seu. Tots sabem com costa, de vegades, dir la veritat. Sovint és molt més fàcil amagar el cap sota l’ala i evitar problemes. Però l’Arcadi fa l’esforç de dir-la sense deixar-se vèncer per la vergonya o per la por. I jo vull aprendre a fer-ho com ell, per defensar amb vehemència la veritat tant si m’afavoreix com...
La objectivitat és en part una fal·làcia, perquè els objectes són inseparables dels subjectes. De fet, tot objecte és sempre també un subjecte. No hi ha cap subjecte que pugui veure el món amb total objectivitat. Mai res ni ningú ha tingut la facultat de ser de tot objectiu. Tots participem del món, d’una manera o altra. Creure que hi ha món al marge de les criatures que el conformen és molt creure. No hi ha cap objecte que no estigui subjecte al canvi, que escapi a relacionar-se amb...
A l’Alèxia, que sap que escriure requereix dedicació i que deixa espai perquè les emocions aflorinDiuen que les emocions mouen el món. Sentir-les ens empeny amb tanta força que gràcies a elles podem avançar i canviar les coses. Sentir emocions és percebre la força de la vida. Sentir-les és sinònim d’adonar-se que estem vius. Sentir emocions és constatar que la vida no és pròpia d’un objecte inanimat. La vida és una experiència molt real i profunda, i no ens deixa pas indiferents. Quan les emocions ens inunden, i ens submergim en...
No hi ha auto-coneixement si no hi ha coneixement del món i no hi ha coneixement del món si no hi ha auto-coneixement. Per tal que hi hagi coneixement, tant interior com exterior, cal una trobada, perquè la clau del món on habitem és la interrelació de tot allò que en forma part: no hi ha individualitat (nostra o de l’altre) si no hi ha vincle.Interrelació Quan el dins i el fora es troben es fan de mirall. La trobada, per tant, permet que un es conegui a si mateix....
És obvi que les mesures de distanciament social, a part de protegir-nos de la Covid, ens allunyen els uns dels altres. Provoquen recels i discrepàncies entre les persones i ens divideixen com a societat. Les mesures de distanciament social generen un estat d’alarma, és a dir, de tensió, potser més gran i tot que el que provoca la pròpia Covid.El distanciament social Fa un cert temps que penso que els problema que provoquen les mesures ja és més gran que el problema que aquestes han de pal·liar. Alguns dels...
Sant Cugat del Vallès, 27 de febrer 2021 La vida d’Arcadi Oliveres, iniciada a Barcelona l’any 1945, ha entrat fa poques setmanes en temps de descompte. Els dos infarts que ha patit el 2020 i el càncer que té al pàncrees el fan sabedor que ha entrat a la darrera etapa de la seva vida. Davant d’aquesta indefugible realitat, s’ha proposat gaudir plenament de cada minut que li queda entre nosaltres. Assegut a la butaca del menjador de la casa on viu des de fa quinze anys, a Sant Cugat...