05 Oct Pel simple fet de fer-ho (la felicitat dels adults de demà)

Avui en dia sembla que no acostumem a fer les coses pel simple fet de fer-les. Més aviat tendim a fer-les en vistes a un objectiu. Fem això per aconseguir allò. Que això sigui així ens sembla molt intel·ligent i productiu, però aquest plantejament té l’inconvenient que porta a valorar les accions en funció dels resultats que ofereixen… i de vegades, encara que les accions siguin impecables, els resultats esperats no arriben.

Quan això es produeix pot semblar que l’acció efectuada perdi el seu sentit, perquè no ha aportat el què n’esperàvem. Ara bé, si aprenem a veure que el sentit de cada acció recau sempre en si mateixa, i que la seva pròpia realització el que la justifica, aleshores podem començar a entendre que el resultat que esperem de les coses té més a veure amb l’especulació que amb la realitat, perquè en aquest resultat hi intervenen més elements que la nostra acció.

Dels elements externs no ens en podem fer responsables. Podem comptar-hi, si voleu, però no podem fer-ho de manera definitiva. Sempre cal deixar una porta oberta a l’imprevist. En canvi, quan ens acontentem amb realitzar les accions de per si, simplement, aleshores ja no ens cal esperar a que donin fruits, perquè sabem que hem fet el que creiem.

El sentit de les coses en elles mateixes

Al sentit de cada cosa se’l troba en si mateixa. Res deixa mai de tenir sentit. Tot en té sempre, de sentit, i mai res deixa de tenir-ne, perquè tot té la seva pròpia naturalesa: cada fet és únic, i té valor de per si. L’existència té sentit. De fet, perquè un fenomen esdevingui, cal que quelcom el produeixi, és a dir, cal que quelcom li doni sentit. Si una cosa no tingués sentit, no sorgiria. Tot el què apareix a l’existència ho fa perquè dóna sentit a la situació que el produeix. Si quelcom és possible és perquè té sentit.

Una acció és sempre una acció amb sentit, tant si aporta el què esperàvem com si no ho fa. Tant si som capaços de copar el sentit que té com si no. Cada fet és únic. Tot té el seu sentit, i si no ho sabem veure no és que no en tingui. Tot és, simplement. Perquè sí. Tot hi és per ser-hi. Res més. Tot és tal com és, i no cal pensar en el perquè o en el per a què. N’hi ha prou amb aproximar-se a als fenòmens tal com son i apreciar les coses pel que son, sense pensar en què aporten o què en deriva.

No podem pretendre valorar una acció per les conseqüències que en deriven, perquè aquestes conseqüències estaran influïdes, també, per altres factors. Valorar una acció pel producte que en sorgeix és, en efecte, no valorar-la en si mateixa. Res ens garanteix que el desenvolupament d’una acció sigui tal com el preveiem.

El principi de causalitat ens transcendeix

La lògica resultadista és molt més perversa del què sembla, perquè porta a desvalorar les pròpies accions, i a dirigir-les a una finalitat. Això porta fàcilment a la frustració. Si ens creiem que fem una determinada cosa per provocar-ne una altra, pot resultar que la conseqüència desitjada no arribi, i aleshores potser pensarem que hem fet alguna cosa malament, i no té perquè.

Simplement, l’únic que passa, és que el principi de causalitat no està a les nostres mans: ens transcendeix. No tenim perquè creure que els productes de les nostres accions només depenen d’aquestes accions. No tenim perquè pensar que controlem les conseqüències dels nostres propis actes. No ens podem fer responsables de les nostres accions, per molt que pretenguem que podem fer-ho. És absurd. Nosaltres ens podem fer responsables de les nostres pròpies accions, si voleu, però no del què això provoca. Creure que tenim poder sobre les conseqüències dels nostres actes és creure’s més important del que un és.

Pensar-se que les conseqüències dels nostres actes depenen de nosaltres és pretendre conquerir un espai que no ens correspon, perquè el món té les seves inèrcies, les quals esdevenen perquè altres persones i coses hi participen, i nosaltres només les controlem en part.

Pel simple fet de fer-ho

Quan fem quelcom pel simple fet de fer-ho, dirigint l’estima i la dedicació a la pròpia acció, i sense esperar-ne res a canvi, aleshores la frustració mai no arriba, per malament que surti aquesta acció. Encara que no aconseguim fer-ho bé, valorarem l’esforç que hi hem dedicat, i ens sentirem realitzats igualment. ¿Perquè? Doncs perquè haurem fet el què volíem fer, el què hem estimat oportú, i no ho haurem fet en vistes a cap objectiu sinó que simplement haurem actuat per principis. No haurem fet la cosa en qüestió perquè sortís d’una manera o altra, sinó simplement per fer-ho, i això vol dir que el que haurà sortit és exactament el què havia de sortir.

En aquest cas, sigui quin sigui el resultat que n’obtinguem, estarem contents de l’esforç efectuat, perquè el simple fet de realitzar l’acció ja li donava tot el sentit a la pròpia acció. Per contra, quan fem una cosa per obtenir-ne una altra entrem en una lògica que, de fet, de lògic no en té gran cosa, perquè estarem pensant que l’acció que duem a terme no té sentit en si mateixa, sinó que creurem que el seu sentit està a mercè dels resultats que oferirà.

Especulem

Quan treballem amb vistes a unes expectatives estem especulant i estem pretenent que els factors incontrolables no intervinguin… però ja sabem que sempre intervenen elements que no estan a les nostres mans. No podem esperar resultat, com a molt podem preveure’ls. En cap cas podem comptar-hi. Ni la nostra acció sol sortir com esperem. Només podem aspirar a realitzar-la, fer-ho amb cura i esforça. I punt.

Em pregunto com és que hem arribat a creure que el sentit d’una cosa rau en allò que no és ella. Com podem aspirar a realitzar res si, per fer-ho, cal més el propi fet? Com podem pretendre que el sentit d’un fet qualsevol està fora de la seva pròpia realització?

Si ni tan sols allò que nosaltres fem està a les nostres mans, com podem arribar a pensar que allò que nosaltres no fem í que ho està? Quin sense sentit és aquest que ens porta a valorar les nostres accions en funció d’elements que no són aquesta mateixa acció?

A l’escola

De ben petits ens ensenyen que la lògica resultadista té sentit. El fet de dur a terme les accions en vistes a unes finalitat és nostre pa de cada dia. El pensament que es pot comptar amb uns resultats determinats és una creença compartida en la nostra societat.

Ho aprenem a casa i a l’escola, al carrer i a les colònies musicals. A tot arreu ens inculquen a pensar en vistes a unes finalitats. Tant és així que el fet de fer coses pel simple fet de fer-les acaba semblant una pèrdua de temps. Qui no sap què fer i, per tant, no fa res, vagueja. Ens obliguem a fer coses quan no volem fer res. Això ens porta a omplir d’activitat un temps que podriem deixar buit i, pitjor encara, ens porta a trobar-nos que, quan volem fer quelcom, estem ocupats fent allò que no volíem fer.

No acostumem a valorar el temps que passem amb nosaltres mateixos, gaudint del temps i de la nostra existència, ja sigui fent coses o no fent-ne. Ja sembla que només actuem per aconseguir objectius. No estimem el temps, ple o buit, com el do que és.

El pitjor de tot plegat és que volem que els adults del futur també siguin com nosaltres. És a dir, no deixem que els infant actuïn espontàniament i lliure, i facin allò que els ve de gust a cada moment, sinó que fem que actuïn en funció d’un propòsit objectiu, quantificable i definible, cosificable i pensat, que els portarà una suposada felicitat. Si l’aconsegueixen, perquè si no és el cas la infelicitat estarà garantida.

Aprendre a ocupar-se d’un mateix

No ens sembla assenyat deixar que els nens i nenes s’ocupin de si mateixos, i això porta a que, de grans, depenguin dels altres per saber què fer.

Quan compto el número d’hores que els nens i nenes van a classe m’esgarrifo. Els nens son nens, i necessiten temps per ser-ho. Ser un infant és aprendre estar en el món, i això es fa sol, per un mateix. Cadascú ha d’investigar el seu entorn per si mateix. Cadascú ha d’aprendre a espavilar-se per si sol i ha d’aprendre a estimar la seva solitud.

Quan guiem la rutina dels infants els estem dient, de manera indirecta, que el que el món els proposa és més adequat que allò que ells puguin proposar-li. Això és pervers, perquè ells són el món, i el món necessita de la seva creativitat tant com ells de la del món. El diàleg que una persona estableix amb el seu entorn és saludable quan les dues parts es relacionen amb igualtat. Avui en dia, no cal dir-ho, als infants se’ls ensenya que això no és així, i que primer han d’aprendre i després podran aportar.

Les hores lectives

Crec que si els nostres fills i filles haurien d’anar a escola unes tres hores al dia. No cal més. Amb tres hores en tindrien de sobres. Per aprendre el que aprenen, n’hi ha ben bé prou fent classe de nou a dotze, i en aquestes tres hores, evidentment, s’hi inclouen totes les activitats, també les artístiques i esportives.

Crec que els infants no haurien d’anar a escola a realitzar-hi una jornada laboral. No son adults. A més a més, fent tantes hores lectives els menuts esgoten la seva capacitat de concentració. Més val una hora de profit que dues hores d’inquietud. I sobretot: és important que gaudeixin de temps per enfrontar-se a si mateixos, per superar-se a si mateixos, per ocupar-se de si mateixos. Quan ens ocupem d’ells no estem permetent que ho fan ells mateixos.

Naturalment, però, tots sabem que l’escola està pensada pels adults, encara que això és un autèntic disbarat. Perquè no ho fem al revés? Perquè no adaptem les jornades laborals dels adults a les necessitats dels infants? Els nens no poden pas funcionar com els adults, som els adults els que podem fer com els nens. Quina mena de sense sentit ens porta a fer-los treballar tantes hores? Des de quant és necessari tant de treball? Ni els nens ni els grans mereixem aquest ritme de vida. La vida és un espai temps, i aquest temps que tenim no ha d’estar enfocat a un objectiu: ha de dirigir-se a si mateix. Estar en el temps, sense més, és estar viu. Això és ser feliç.

A la feina

Avui en dia, la gent treballa per arribar a final de mes. Molts de nosaltres estem disposats a fer qualsevol cosa, per tal de tenir diners. Fins hi tot estem disposats a passar una mala estona: ens compensa. Creiem que serà millor tenir diners que dedicar el nostre temps a allò que creiem que hem de fer. Venem el nostre criteri i la nostra capacitat de decisió a canvi de diners. I perquè? Per poder passar a fer allò que ens ens agrada o estimem oportú una vegada hem acabat de fer allò que no. Aquesta és la lògica imperant, si és que n’hi podem dir així.

Em penso que el món funcionaria molt millor si anés al revés: si primer dediquéssim temps a fer el que ens agrada i creiem convenient fer, i –després– miréssim si això ens permet obtenir algun ingrés, faríem realment el què ens agrada, el què sabem fer, el què té sentit per nosaltres. És a dir, el que té sentit pels altres, perquè de fet els altres només ens volen per allò que sabem fer. És obvi que quan no sabem fer una cosa fem nosa. Perquè ens pensem que els altres ens valoren més quan fem el que ens diuen? No sabem anar més enllà i copsar que, en realitat, el què ens demanen és que siguem nosaltres mateixos?

La crisi actual

Avui en dia és obvi que la majoria de les coses es fan malament. La crisi és generalitzada. La felicitat, excepcional. Em sembla que tenim un problema, i aquest problema no és econòmic o ecològic, això son les conseqüències del problema. El problema és que la gent no sap què fer, i la gent no sap què fer perquè no ha dedicat temps a descobrir-ho.

Què passaria en el supòsit que els ingressos no arribessin, després de fer allò que ens agrada? Bona pregunta. Digueu-me optimista, però crec que els altres habitants del nostre poble o ciutat ens donarien un cop de ma, i ens subministrarien gratuïtament el què ens fes falta per viure. Perquè? Doncs ho farien, senzillament, perquè ells també dedicarien el seu temps a fer el que ens agrada, com nosaltres, amb la diferència que a ells els hauria sortit bé (parlant en termes resultadistes). Estarien ben contents de poder-nos ajudar, perquè ells ja farien el què els agrada, i sabrien que la felicitat prové d’això, no dels diners que n’obtenen.

No es necessiten pas diners, per comprar la felicitat. L’únic que cal per obtenir-la és temps, temps amb sentit, i el sentit del que ens fa feliços és un secret que només cadascú pot descobrir. Una persona descobreix què el realitza quan aprèn a passar-ho bé fent el què fa. La realització personal no passa per acumular moltes coses.

Treballar sense plans

Crec que l’objectiu de les persones és fer el que ens agrada, simplement. Pel que veig, massa sovint moltes persones renuncien a aquest noble objectiu. Estic segur que si totes les persones comencéssim per realitzar allò que ens agrada, li aportaríem el món la nostra millor cara. I insisteixo: en cas de que aquesta cara –la millor de cada un de nosaltres– no donés els diners suficients per sostenir-nos econòmicament, estic segur que les altres persones ens ajudarien de bon grat, perquè valorarien que els estem aportant el millor de nosaltres.

Les persones que aconsegueixen sostenir-se econòmicament fent allò que els agrada son felices, i no tenen cap problema a compartir la seva felicitat. Saben que son feliços pel que fan, no pel que guanyen. Perquè el que guanyen és el que fan: no treballen en vistes a un objectiu, sinó que simplement fan les coses que els agraden. No fan plans, i per tant no es frustren tant. Actuen de cor, ofereixen el què saben, entreguen el què volen, i no esperen res a canvi. Són feliços pel que donen no pel que reben.

Aquesta és la clau: la felicitat està en el què donem, no en el què rebem. Cal donar-li la volta a la mentalitat colonial que impera, i que ens ha fet creure que la nostra felicitat depèn d’allò que la vida ens dóna.

El canvi social

Perquè això que explico esdevingui una realitat no calen pas gaires coses. Només cal que cadascú faci un canvi en ell mateix. L’únic que cal és fer l’esforç de dedicar-se a allò que es creu. Cal ser-li fidel a la consciència. Cal ser fidel a l’esperit. No cal, ni tan sols, creure en un mateix. No cal creure que anirà bé. N’hi ha prou amb dedicar-se una estona al que es vol. Res més. El que cal és realitzar la realitat sense cap expectativa. Deixant que sigui de per si, tal com és. Tal com raja.

Cal temps. Cal entrega. Cal abandonar-se a la realitat. I sabeu què passarà, si ho fem? Doncs que els resultats vindran per si sols. Ja ho veureu. Els famosos resultats arribaran per si mateixos i els resultats que arribaran seran, ni més ni menys, els més justos, és a dir, els que estan d’acord amb l’acció realitzada.

Potser no arribaran els resultats que hem esperat –ja hem dit que esperar uns resultats concrets era ingenu, perquè mai tot pot ser sempre previst–, però en canvi floriran uns resultats que estaran en plena harmonia amb la feina feta, no pas amb l’expectativa generada.

Qui valora els resultats segons les previsions viu en una bombolla. En canvi, qui valora els resultat segons les accions realitzades i les circumstàncies esdevingudes, assumeix que tot passa perquè passa. Res més. Sense ficcions ni desenganys.

Els resultats van després

Si pensem en els resultats abans de fer la feina no anem bé. Estarem especulant. Ens estarem oblidant de fer bé la feina, perquè estarem impacients per obtenir-ne els resultats. No pensarem en la feina en si. Això és el que ens porta a fer-la malament. Perquè us penseu que tenim el món que tenim? Si tenim un escenari de crisi és perquè no valorem les accions que realitzem, sinó que generem expectatives. Si el món les grans coses deien de tenir sentit i de funcionar correctament és perquè no donem sentit a les accions menudes, i no els dediquem el temps i l’estima que necessiten.

Quan aprenguem a fer bé una cosa, una simple cosa, i la fem perquè té valor en si mateixa, tot canviarà. Feu una sola cosa, però feu-la bé. Feu-la sense voler que aporti res. Feu-la, senzillament, amb plena consciència. Feu una cosa per si mateixa. Comenceu per aquí. Aquesta és la meva proposta.

El valor de les accions

Als nostres nens i nenes els estem ensenyant que el valor de les seves accions depèn dels resultats que en deriven. Els estem dient que les coses importants son les coses dels grans, no totes les coses. Els estem ensenyant que les coses importants son les que aprenen, no les que aporten. I ambdues coses son exactament igual d’importants.

L’aprenentatge dels infants d’avui no s’enfoca a l’aprenentatge en si mateix, sinó en vistes a una altra cosa que els hi arribarà quan siguin grans. Als nens i a les nenes els estem ensenyant que el món està pensat per als adults, i que fins que no siguin grans ens faran, amb perdó, nosa.

El sentit de ser nen és no ser adult. En canvi, estem dient als nostres nens que el valor del que fan vindrà en el futur. Els volem convertir en homes i dones de profit. Com si ser nen no fos de profit. Com si el fet de ser un infant feliç no tingués cap mena de valor.

La felicitat dels adults de demà

Estem ensenyant als infants que el què té valor és el futur, no el present. Els estem dient als nostres fills i filles que l’important no és la condició, l’espai, la situació (la infància) en la qual es troben ara mateix, sinó que tot trobarà sentit en el futur.

Crec que és molt important que els infants aprenguin a ser feliços. No cal ensenyar-los res més. Si els ensenyem això, de grans també ho voldran ser, i trobaran la manera de ser-ho, com varen fer de petits. Si no prioritzem la felicitat de les persones, la resta de coses entren en crisi, perquè tot allò que no provingui de la felicitat és crisi. Si, en canvi, actuem des de la felicitat, i emprenem les accions que realment estimem oportunes, aleshores només estarem aportant sentit. No estarem actuant des del sense sentit.

Els infants d’avui són els adults del demà. Si els ensenyem a ser feliços –és a dir, a gaudir del temps que tenen fent allò que més els agrada– aprendran precisament això: a ser feliços. El més important que els podem ensenyar als adults de demà és a fer les coses pel simple fet de fer-les. Això seria construir un demà feliç.

Ensenyar-los a buscar qualsevol altre resultat és condemnar-los a la infelicitat, perquè la felicitat és el punt de partida. La felicitat no és pas un punt d’arribada al qual s’arriba com una conseqüència. Això seria pervers. La felicitat és, simplement, l’estat natural de qui està còmode en el món.

No cal res per ser feliç, només estar-hi, és a dir, permetre que la felicitat aflori… i la felicitat apareix quan hom li dedica un temps a allò que s’està realitzant, sense pensar en cap altra cosa, sense esperar res a canvi.