17 Feb Per què no se sent a parlar de les finances islàmiques?

Quan parlem de finances islàmiques la primera idea que ens ve al cap és que els diners són, només, una eina que fa possible els intercanvis. Aquesta és primera premissa: el diner és un mitjà, no pas un fi.

Quan el diner esdevé un fi en si mateix s’obre la porta a que qui en té pugui obtenir-ne més només pel fet de tenir-ne, i això és, precisament, el que les finances islàmiques, volen evitar.

El diner no sorgeix del no res. Els diners no generen diners. Vet aquí un dels principis fonamentals de les finances islàmiques.

Evitar la usura i l’especulació

Les finances islàmiques no permeten els interessos per què els consideren usura. Si jo et deixo deu euros, per exemple, no tens per què tornar-me’n onze. Això seria considerar que el diner genera diner, i no és cert.

El treball genera diners, com també un hort dona fruits. Ara bé, el diner no dona diners. Si el fet de tenir diners li aporta més diners a algú, és perquè algú altre en perd. L’islam és taxatiu en això: els beneficis que s’obtenen no poden sorgir del no res. Obtenir un benefici i, de retruc, provocar un perjudici, no és provocar un benefici.

Els beneficis s’han de poder justificar. No n’hi ha prou amb dir: “he guanyat aquests diners per què li vaig fer un préstec a una persona”, perquè això no és generar diners. Això només és usura, i l’usura, en el si de l’islam, està tan mal vista com l’especulació. Especular és fer créixer els diners amb el simple pas del temps, aprofitant que canvien les circumstàncies. Tens uns diners, i, al cap d’un temps, ens tens més, pel fet d’haver-los mogut o d’haver esperat a que es produeixin determinats moviments. Això no té sentit. Si l’especulació fa ric a algú és perquè fa pobre a algú altre.

No pots vendre el que no tens

En les finances islàmiques les transaccions econòmiques han d’estar lligades a la realitat tangible. Per naturalesa, tota operació econòmica està vinculada a quelcom concret. El diner mateix, encara que es tracti d’una moneda sense suport material, té entitat.

El diner no és eteri. Si no hi és, no es pot fer veure que hi és. O hi és o no hi és. Tota transacció de diners ha d’estar relacionada, per una banda, amb un bé real i, per l’altra, amb uns diners reals.

L’islam és ferm a l’hora de valorar el fenomen l’existència. No podem fer veure que el que “no hi és”, “hi és”. Això seria fer veure que el món és diferent al que és. I no. L’islam se cenyeix a la realitat. Hem de tenir en compte que Al·là és Al Haqq, la Realitat i que, per tant, el musulmà no vol, per res del món, allunyar-se de la realitat.

La realitat de l’existència

Això té a veure amb el medi ambient, i és que l’ètica de l’islam és una ètica ecològica: Estimar la naturalesa és acceptar la realitat de l’existència. Cuidar el medi ambient també és no fer veure que allò que no existeix també existeix. No, no: Si no tens uns diners, perquè són en una altra banda, no els deixis. Si avui en dia el mal tracte que li infligim al medi ambient ha arribat a tal extrem és perquè ja no veiem què hi ha de natural en ell, i què és artificial i irreal.

La crisi ecològica mundial i la crisis econòmiques van de la ma. No podem pensar que una crisi és independent de l’altra. Si el món està malalt és perquè les relacions comercials són injustes. Les condicions a que sotmetem el planeta ens revelen de quina manera ens relacionem els uns amb els altres.

En l’estat actual de les coses, hom prefereix els diners a la naturalesa. Hom prefereix fer-se ric amb uns diners que no existeixen (a través de l’usura i l’especulació) que no pas aferrar-se a la realitat tangible de l’existència. Si avui en dia el mercat funciona com funciona és per què ens hem allunyat del món natural.

Associació i corresponsabilitat

Una de les característiques de les finances islàmiques és que conceben que qui deixa uns diners no té dret a oblidar-se de què passa amb aquests diners. Posem un exemple: si et deixo uns diners i tu els fas servir per comprar-te una pistola, i amb aquesta arma mates a una persona, jo em sentiré culpable.

És obvi que qui deixa uns diners participa de l’activitat que es realitzi amb aquest diners. Deixar uns diners és pactar amb la persona a qui els deixes. Prestar diners és establir una associació.

Una transacció de diner implica una corresponsabilitat. La responsabilitat no pot recaure només en una de les dues parts implicades d’un acord. Si això és així es tracta d’un abús. No cal dir que avui en dia això passa sovint, i que quan algú fa un mal ús dels diners, els prestadors se’n renten les mans

Rendiment = productivitat + qualitat

El rendiment econòmic no pot sorgir de l’especulació. No es pot vendre fum. No es poden fer diners si no hi ha productivitat o si la productivitat està mancada de qualitat. El diner és, simplement, sinònim de la paraula valor. Qui genera valor pot generar diners però qui manté el valor del que hi ha hi havia i, en canvi, genera diners, en realitat només ha especulat.

Un excedent només és real si és tangible, si es pot comprovar, i és bo si beneficia a tothom. Si una associació surt bé, les dues parts se senten beneficiades, i l’acord ha resultat favorable. Si, per contra, no dona els resultats esperats, aleshores no els dona per totes dues parts. De què serveix una economia que permet que una part hi surti guanyant i l’altra, perdent?

L’economia no és com els partits de futbol, en el quals si un equip guanya, l’altre perd. En absolut. L’economia és l’art de fer circular els diners per tal que arribin a tot arreu. Associar l’economia a la competitivitat és pur cinisme. Hem creat un monstre.

Transparència per evitar el joc brut

És sabut que una de les coses que més afavoreix a les grans fortunes és la opacitat. Quan no sabem com s’ho fan per guanyar els diners que guanyen, hem perdut. Les finances islàmiques volen evitar que algú pugui sentir-se derrotat si algú altre canta victòria. L’interès general ha de prevaldre per sobre de l’interès individual. Allò que és bo per mi també ha de ser bo pels altres. Si quelcom és dolent pels altres no pot ser bo per mi.

En la banca islàmica tot ha de ser clar i transparent, perquè la transparència permet que es pugui veure què és ètic i què no. Les activitats econòmiques han de beneficiar a la humitat i al medi ambient, i no pas perjudicar-los. Tot allò que és perjudicial sol ser opac. Els negocis d’armes, contaminants, explicació, es fan, en bona part, d’amagat. No podem jugar amb els diners i fer-los servir per tot. No tot s’hi val.

L’islam considera que no tot ha d’estar permès. L’islam entén que la intenció amb la que es fan les coses ha de ser tinguda en compte. Rere cada moviment hi ha una intencionalitat. La moral no està dissociada de les transaccions econòmiques. Pretendre que l’economia és una ciència que està allunyada de les intencions de les persones és una fal·làcia. Les activitats econòmiques que duem a terme tenen a veure amb els nostres valors. L’islam commina a vincular ètica i economia, de la mateixa manera que la ètica està lligada a tot.

L’ètica islàmica

Amb tot, és evident que el sistema econòmic imperant avui és antagònic als principis de les finances islàmiques. És per això que no se’n parla, de les finances islàmiques. Quan hom parla d’islam prefereix posar altres qüestions damunt la taula, com ara les barbres o els mocadors.

És obvi, però, que si no se sent a parlar gaire de finances islàmiques és perquè als més rics no els interessa. L’ètica islàmica, a diferència del que els interessa als grans especuladors, pregona que l’important és posar les persones al centre, i no pas al capital.