24 Oct Petites morts quotidianes

Esforçar-se per tenir una vida plena implica aprendre que la mort hi juga un paper essencial, en el si de la vida, ja que no hi ha vida sense mort. La vida és canvi, i la mort és qui fa possible que els canvis succeeixin. La mort assisteix a la vida i fa que sigui el què és: un camí progressiu que no s’atura.

Cada pas del desenvolupament d’una persona comporta en si una petita mort. Per exemple, anar-se’n a dormir és entregar-se una petita mort; canviar de casa és viure una petita mort; deixar de fumar és provocar una petita mort, etcètera. Moltes i moltes petites morts ens acompanyen durant la vida i ens mostren que el paper de la mort és vital. Les petites morts que vivim ens ensenyen que la vida sempre continua, i que continua gràcies a que la mort ho fa possible.

La mort és allò que permet els canvis d’estació. No hi ha progressió si no hi ha regeneració.

La vida és més gran que nosaltres

La vida no hi cap per sempre, en els nostres cossos. No pot quedar atrapada en nosaltres. És massa gran. Per això morim: morim perquè la vida pugui continuar.

El nostre cos, ben mirat, és una mena de presó, per ella. És cert que l’organisme permet que la vida ostenti una forma concreta, que mostri una fesomia particular i pugui ser reconeguda com una entitat amb un nom i un aspecte distingible. Ara bé, no és menys cert que aquesta configuració també implica un empresonament.

És per això que no podem dir que l’existència (la vida de les criatures) sigui bona o dolenta, sinó que més aviat hem d’entendre que és totes dues coses. És bona perquè permet que la vida es manifesti; és dolenta perquè la limita.

Tenir-li menys por a la mort permet acompanyar millor als moribunds

Però la vida és il·limitada i això fa que les formes que pren tinguin sempre, ens agradi o no, comptats dels dies. Com més s’entén aquesta afirmació menys por es té davant del fet de la mort i menys tristesa és té quan mor algú.

Per acompanyar bé a un ésser proper a la seva mort cal saber transmetre una gran seguretat. Si l’acompanyant d’un moribund no gaudeix d’una certa tranquil·litat, l’únic que farà és inquietar a la persona que se’n va, i el que més necessita la persona que es troba a les portes de la mort és calma, perquè la calma és el que permet copsar què cal fer. Per poder morir bé cal mirar bé a la mort. Mirar-la de cara. Enfrontar-la directament.

Si l’acompanyant distreu al moribund amb qualsevol altra qüestió, li dificultarà al pas.

Cultura de l’entreteniment VS. cultura de l’aprofundiment

Sentir la proximitat de la mort –o imaginar-se-la– és il·luminador: permet veure les coses clares, discriminar entre allò important i allò que no ho és tant. Pensar en la mort durant la vida ens allibera, ens treu un pes de sobre, perquè ens permet desfer-nos de tot allò impermanent que tan sovint ens empresona.

Tenir ben clar que la mort pot venir-nos a trobar ara mateix o en qualsevol moment ens ajuda a que ens centrem en l’important i fa que deixem de banda allò irrellevant. Si moríssim d’aquí a una hora, què faríem?

És probable que la nostra societat estigui tan especialitzada en la cultura de l’entreteniment pel fet que amaga la mort en una caixa, i l’enterra i la invisibilitza, i la considera igual a un no res. Així, fa que la cosa més important que ens pot passar ara mateix ens resulti inimaginable, inconcebible. Abans que pensar en la mort som capaços de creure que ens pot tocar la loteria, i és evident que el més probable és que només ens passi una d’aquestes dues coses. Per què caram no ens dediquem a plantejar-nos que ens anem a morir? Quin mal podria fer-nos preparar-nos per una cosa que segur que ens passarà?

I és que el que és evident és que ocultar la mort no ens ajuda a perdre-li por, ans al contrari. Si enlloc de ser una cultura abocada a l’entreteniment –i a la superficialitat– la nostra societat s’obrís a l’aprofundiment i acceptés la realitat, acceptaríem la mort amb més naturalitat, i el fet de topar amb la mort ens permetria celebrar la vida. O és que potser no és a través de la mort que la vida pot continuar el seu curs? O és que la mort no dona lloc a una gran regeneració?

L’altra vida

Per què no ens alegrem de viure, en tot moment, petites morts que ens permeten avançar? Per què no ens imaginem la nostra mort com el més gran canvi que podem viure?

Tots els canvis que tenen lloc en aquesta vida són relativament petits, precisament pel fet que tenen lloc durant el curs d’aquesta vida. La mort, en canvi, és un canvi més gran. La mort és l’experiència més impressionant que podem arribar a tenir, perquè és la que provocarà el canvi més dràstic.

Si ens alegrem de que la vida canviï, i acceptem que fa aquests canvis gràcies a una sèrie de petites morts, per què no ens obrim a entendre que la mort és el més gran dels canvis, i que és gràcies a la mort la vida continuarà, transformada en quelcom que, sense ella, no podria esdevenir?

Respirem fons i atenguem l’hora, amb la consciència més oberta possible, perquè la mort no ens donarà res de tot això que coneixem, sinó que ens portarà a una vida que no podem viure en aquesta vida.