17 Gen Protegeix-me de Tu

Oh, Al·là, protegeix-me de Tu.

Tot és d’Al·là. Tot L’expressa, tot ens El revela. Podríem dir que cada cosa, cada forma d’existència, és com una part de seu cos… cos al qual li faltaria completar-se amb el transcendent, hauríem d’afegir, perquè no tot en ell és existència, naturalment. Allò que fa que el què té existència existeixi no té perquè existir. Se’ns escapa el tema.

D’alguna manera, podem convenir que la Seva realitat transcendeix el món… però que el món la palesa.

Un diàleg aparentment absurd

Com que tot remet a Ell, tot prové d’Ell, i res escapa de ser una de les formes que Ell concep, el diàleg que mantenim amb Ell –ja sigui directament, és a dir, amb Ell com a divinitat, ja sigui indirectament, és a dir, a través dels altres– té un punt absurd: qui parla és Ell, qui respon és Ell, i la paraula expressada és Ell, també. Sempre tot Li pertany.

Al·là és qui fa i qui desfà. Al·là és qui ha fet i qui és fet. Al·là és l’origen, el primer, el principi, però també el final, l’actualitat, la darrera cosa que ha sorgit. Al·là és el compositor, és l’intèrpret, i és la pròpia música: Al·là ho és tot. Al·là és la unicitat que tot ho relliga, el vincle que fa que tot sigui un. Al·là és cada criatura i la font que li dona de beure. Al·là, per tant, és cosa i no és cosa, és persona i no és persona, és món i no és món. És els objectes i és el buit que queda entre ells, relligant-los en un sol tot fet d’objectes i de buidor. Al·là és transcendent i immanent, i quan diuen que res no se li pot associar no es vol dir que alguna cosa deixi de ser Ell –perquè Ell ho és tot, només hi és Ell–, sinó que, més aviat, totes aquestes coses, que són Ell, no són Ell eternament, de manera que Ell escapa a ser aquestes coses… que són Ell.

Ell és paradoxa, doncs. Ell és les coses i el vincle entre les coses. Aquest vincle pot ser invisible als nostres ulls, en efecte, però igualment tot ho relliga: La unicitat de tot plegat podrà resultar-nos inefable, però al mateix temps innegable, perquè som conscients que res queda al marge de les altres coses, i d’Allò que els dona existència.

Podríem dir que és com si quan parlem amb els altres o invoquem a Déu estiguéssim parlant amb nosaltres mateixos. Allò que fa que nosaltres siguem nosaltres és el què fa que els altres siguin els altres. Tot és la mateixa cosa. Tot és una sola cosa que no és cosa, de fet, perquè si fos cosa no permetria el sorgiment de noves coses en el seu si. Ja seria existent, i aleshores ja no seria origen. L’origen no és cosa, l’origen és una font invisible. L’origen no es veu. L’origen és inefable. I Al·là és les coses i n’és el seu origen.

L’origen és ocult, el món és visible

Allò que fa que tinguem existència també dona existència a tota la resta de coses. Així, tota existència palesa aquest intangible que tot ho vincula, de manera que quan una existència es relaciona amb l’altra és com si aquest intangible es relacionés amb si mateix.

Això sembla absurd, però no ho és: és desitjat per Al·là. De fet, que això sigui així permet la paradoxa, i la paradoxa és la gràcia d’aquest món, al qual a la vegada alhora podem identificar amb Ell i no ho podem fer. Al mateix temps som Ell i no ho som. En tant a que som allò que palesa l’origen, tots som una mateixa cosa. En tant a que hem pres forma i ens hem convertit en criatures, som diferents i peculiars, i el món és múltiple. L’origen és ocult i el món és visible, però l’origen i el món son una mateixa cosa: aquesta cosa una és una unitat que ens resulta inabastable, però de la qual, alhora, no podem defugir. Existir és mostrar-se. Creant l’existència, la realitat, Déu, esdevé visible.

Una unicitat inabastable… però indefugible

La seva unicitat –la d’Al·là, no ja la del món– ens és inabastable. Nosaltres, des de la nostra posició en el si de l’existència, des de l’espai que ocupem com a criatures –és a dir, des dels nostres cossos– no podem arribar a fer-nos càrrec de com és possible que tot plegat sigui una sola cosa. És com si des de la ungla del dit petit del peu volguéssim veure tot el cos sencer: no tenim perspectiva per fer-ho!

Al mateix temps, però, sabem que la unicitat és innegable. La unitat que conformen totes les coses queda reflectida en elles, ja que mai poden quedar-ne al marge. Res es presenta com una cosa del tot independent o aïllada, i això ens permet comprendre la naturalesa d’Al·là –la unicitat–, malgrat només tenir constància de part dels seus atributs.

Així és com sabem d’Al·là, de la unitat i de la multiplicitat de les seves formes. Així és com sabem que pertanyem a un tot al quan no esgotem.

No podem abastar el tot, però no podem quedar-ne al marge. Aquesta és la nostra relació amb el món i amb Al·là, allò que li dóna existència: al mateix temps ens és inabastable però indefugible. Aquesta és la nostra naturalesa: no som del tot independents ni tampoc som la cosa de la qual no som independents. Som com una colònia.

Les insòlites friccions

Això de ser com una colònia genera friccions. Amb la metròpoli i amb altres colònies.

En la nostra relació que necessàriament mantenim amb les altres peces que habiten al món, de vegades hi tenim ficcions. És d’aquestes friccions que demanem que ens protegeixi Al·là: a Ell li demanem discerniment, per reconèixer qui ens ocasiona aquestes friccions també és Ell mateix i que, per tant, no és una cosa diferent a nosaltres.

No podem dir que els altres son nosaltres. No puc dir que jo sóc tu. Però tampoc puc dir que jo sigui una cosa diferent a tu, perquè en realitat jo sóc Ell, i tu també ets Ell.

Quan ens enfadem amb les altres persones i discutim és com si el colze s’enfadés amb el dit. Vist així, això de discutir no té cap mena de sentit, és una incongruència. Quan demanem ajuda a Al·là, a través de l’oració de súplica dua, no estem fent altra cosa que demanant-li perspectiva per vèncer aquesta contradicció. No estem demanant, tan sols, que hi hagi pau, estem demanant que el conflicte s’acabi per la via del tractament d’arrel: estem demanant a Déu que ens mostri el vincle que tenim en comú amb el nostre enemic. Quan resem i quan invoquem a Déu Li estem demanant que ens mostri què ens apropi als altres. Estem demanat a Déu que ens protegeixi de si mateix, que ens allunyi d’aquella perspectiva que ens fa veure als altres coses a coses diferents, i que ens aculli en aquella matriu comuna a tots en la qual comprenem que tot és u.

Postrar-se a la unitat

Posar-se de genolls i postrar-se fins a arribar a posar el front en contacte amb el terra és una acte d’humilitat. Quan el realitzem estem reconeixent que malgrat no sabem apreciar que l’altre també és nosaltres, reconeixem que així és, que no pot ser d’altra manera. Que ni nosaltres som nosaltres ni ell és ell, sinó que tots som Ell.

Sovint som capaços de veure a Déu en nosaltres, perquè apreciem que tot el què fem es deu a Ell, que tot ho impulsa i ho genera. De vegades, però, ens costa apreciar que l’altre també és mogut per la mateixa força també en l’altre, i que dins seu s’hi troba el mateix esperit vivificador que ens aviva a nosaltres.

Malgrat que podem entrar en conflicte amb els altres, mai perdem de vista que ells, com nosaltres, són volguts i desitjats per Déu, i que també expressen atributs que són seus. Malgrat que no siguem capaços d’entendre la lògica de l’altre, i que ens pensem que el què fa no té cap mena de sentit, podem assumir que no ens correspon a nosaltres, des de la nostra posició, entendre-ho. Podem emmarcar la discrepància en el marc on tot conviu, en l’indret d’on tot prové.

Diguem que no tenim perspectiva per saber què passa en altres llocs, què els passa pel cap a les altres persones, però sí que tenim discerniment que allò que passa en altres espais és el mateix que ens passa a nosaltres, és a dir, Al·là, perquè tot el què passa és sempre Al·là. Al·là tot ho travessa donant-li vida. En última instància, allò que succeeix és sempre Al·là, ho sapiguem apreciar o no.

Justícia social

Assumir que l’altre, malgrat ser diferent, és igual a nosaltres, perquè també expressa la divinitat, és entrar en una perspectiva oberta. Incompleta, també, val a dir-ho, perquè no tot té cabuda en ella, no tot podrà aprehendre’s des d’allí, però tanmateix respectuosa, perquè procedeix a acceptar allò que no resulta comprès. Acceptar la nostra limitació i admetre que no som capaços de tot no vol dir sentir-se desidentificat d’aquest tot i quedar-ne al magre. Per comportar-nos en el món ens hem de comportar com el òrgans en un cos: Cada un fa la seva funció, al servei del conjunt, i cadascun té el seu punt de vista i és conscient del què passa allí on es troba. Malgrat no tenir coneixement del què passa en altres llocs un òrgan del co no se’n sent exclòs. Un òrgan del cos no vol ser tot el cos, i tampoc vol ser una cosa independent del cos: no podria sobreviure, sense els altres òrgans.

La justícia social és un valor que emana naturalment de l’Islam perquè cap criatura pot sobreposar-se a l’altra. Ningú té més integritat que ningú. Ningú és més digne que ningú. Ningú té més drets que ningú. Ara bé, tampoc ningú és igual que els altres, i per tant les necessitats de cadascú són diferents. Respectar les diferències és respectar la unitat. Acceptar a Al·là és entendre que tots som u, i que ens això tot som iguals –res en queda al marge, d’aquest u–, i això vol dir, a la vegada, apreciar la diversitat, perquè la vida dóna lloc a un univers plural, fet de múltiples criatures, algunes de les quals serem capaços d’entendre i a altres no.

L’Islam és una garantia contra el supremacisme, perquè si bé per una banda accepta que el conflicte pot sorgir –i no cau en la ingenuïtat de pretendre que tot sempre està en harmonia– no admet que aquest conflicte tingui lloc en un espai essencial, fonamental, principial: totes les diferències son sempre formals, i no tenen mai lloc en el pla de l’origen, ja que aquest és un, és a dir, singular. Allò que fa que tot estigui unit queda més enllà de la possibilitat de conflicte, perquè és allò que tot ho reuneix. Al·là accepta el conflicte –i de fet el provoca, l’és–, però no l’acull en el seu centre: Allí tot hi té cabuda. El conflicte és expressió de contingència, de que quelcom és parcial. En l’àmbit de l’absolutesa d’Al·là no hi ha conflicte, però fora d’aquell àmbit el conflicte serà inevitable.

Quan demanem ajuda a Al·là no estem demanant la pau i la tolerància, només. L’estem creant, perquè estem demanat que aquesta pau i aquesta tolerància provinguin d’allò que ens uneix als altres, no d’allò que ens ens distingeix. Quan resem i quan invoquem a Déu no estem senzillament intentant crear un espai en el qual la diversitat pugui conviure en pau. No, no: Estem invocant l’espai –que considerem central, simbòlicament parlant– en el qual tots som u. Estem intentant adquirir el discerniment que ens permet apreciar que malgrat les nostres divergències tots estem units per un vincle que per molt que de vegades se’ns oculti sempre roman present, perquè la unicitat d’Al·là és el seu principi rector.

La unicitat és el pal de paller al qual ens podem aferrar, el veiem o no. De vegades ho sabrem veure, que tot és u; de vegades no: quan no ho sabem apreciar només ens quedarà una cosa: creure-hi, confiar-hi. La pràctica del ritus –la meditació– ens hi porta.

Confiar en Al·là és no tenir-li por, malgrat el conflicte. És demanar-li que ens protegeixi de Si mateix i que ens guiï a un indret des del qual podem apreciar que sí, que en efecte tots som u, i que el conflicte no era res més que manca de perspectiva.

Que Al·là ens protegeixi de si mateix, i ens aculli en el seu si.