12 Gen Quan el proselitisme és bo

Si entenem per proselitisme el fet d’explicar-li quelcom a algú amb el desig de convèncer-lo, fins al punt que a arribi compartir els teus arguments i a fer-se seva la teva ideologia o la teva religió, no veig que hagi de ser dolent. D’entrada, el desig d’agradar, seduir i convèncer em sembla un anhel bonic.

El problema arriba quan el proselitista parla molt i escolta poc, o quan té la pretensió de convèncer a l’altre sí o sí. Aquest és el punt, i em penso que, dissortadament, la majoria de proselitismes van més enllà d’aquesta línia vermella. Crec que és per això que als proselitistes –ja siguin religiosos, polítics o pseudo-científics– se’ls detesta tant.

Ara bé, si tornem a l’origen i entenem el proselitisme en el bon sentit de la paraula, podem convenir que no és pas dolent. De fet, a tots ens agrada convèncer i que ens convencin. Crec que ens sentim a gust quan això passa, ja que percebem una certa connexió. Estar en harmonia amb els altres dona plaer.

Quan el món demana canvis

Ben mirat, hi ha situacions en que no n’hi ha prou amb quedar-se al marge. Hi ha moments en que sentim que el món demana canvis, observem escenaris que reclamen un toc d’atenció. Penso en les injustícies, per exemple, davant les quals ens hem d’empoderar i atrevir-nos a intervenir. En moments de crisi, acontentar-se amb mantenir una posició individualista davant del món, i creure-se’n independent, és absurd i egoista. Hi ha moments en els quals ens hem d’arriscar i intentar ajudar als altres. Sí, hi ha moments en que el proselitisme pot ser necessari.

Viure en comunitat i estimar als altres inclou el fet de sentir el desig de voler transformar aquesta comunitat. Esforçar-se per intentar millorar l’entorn és ben diferent a pretendre conquerir-lo. Voler transformar l’estat de les coses i intentar canviar en els altres, així com permetre que els altres el canviïn a un, vet aquí un anhel que considero desitjable.

Si sentim que el món demana canvis, quin mal hi podria haver en el fet d’intentar aconseguir que aquests canvis tinguin lloc? Si sabem que tenim dificultats i problemes, quin mal hi ha en que deixem que els altres ens ajudin? Perquè hauríem de pensar que estem sols en el món, aïllats, i que tot ho podem resoldre per nosaltres mateixos, i que els altres també ho han de fer així?? Perquè ens veiem els uns als altres com a bombolles, i no com a fulles d’un mateix arbre? Perquè no actuem com un grup, i ens obrim a influir-nos mútuament amb naturalitat?