Quan no entenem el sentit de les coses (se'ns brinda un secret) - Sufi.cat
4442
post-template-default,single,single-post,postid-4442,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Quan no entenem el sentit de les coses (se'ns brinda un secret). Missatge

Quan no entenem el sentit de les coses (se’ns brinda un secret)

Quan no entenem el sentit de les coses és que la seva lògica és més profunda del que assolim a penetrar, o tan oberta que no ens pensem que se la pot destapar.

Quan no entenem el sentit de les coses succeeix quelcom meravellós: la realitat ens mostra una dimensió que ens era desconeguda. És el moment d’obrir-nos a les profunditats, a les alçades, i de deixar-se portar. És el moment d’entregar la situació a l’inconeguda força que es presenta i autoritzar-la a proposar.

Tot i que ens sembli incongruent. Tot i que ens resulti vergonyós. Tot i que sembli que no fa per nosaltres. Si la realitat ens proposa un moviment desconegut, una jugada innovadora, i ens xiuxiueja un missatge sorprenent que no és pas ofensiu, realitzar la seva proposta sense pretendre controlar-la depara, de ben segur, uns resultats prometedors.

Un missatge secret

Obrir-se a allò incongruent, a allò que aparentment no te sentit, i fer-ho igualment, amb confiança i decisió. Acceptar la força ens empeny a fer-ho, la crida ens arriba del desconegut i ens proposa efectuar una novetat, improvisadament. I fer-ho amb consciència del propi fet, no tant del seu sentit, perquè encara que ens sembli una ximpleria es tracta d’un mandat que ens transcendeix.

Per molt que es tracta de fer un fet absurd, insòlit i vistós entre la gent, o d’emetre una suau nota musical desafinada mentre estem sols. Encara que la força ens convida a caminar com un infant o a jugar a fer el pallasso, si la crida que proposa té un punt d’autenticitat és bo que ens obrim a realitzar-la.

Fer-ho serà una benedicció, per menut que sigui l’acte, per absurd que pugui semblar. Haurem actuat per l’impuls que ens transcendeix, però ens arriba, i no per la proposta que nosaltres efectuem. Això no és poc: estarem reconeguem que no sempre entenem les raons de les coses, però que tanmateix poden ser fetes. Estarem acceptant que els nostres actes no depenen només de nosaltres, i ens estarem obrint a la força que realment els origina i els provoca.

La força de la realitat

La realització espiritual va una mica per aquí: consisteix en coadjuvar perquè la realitat es realitzi. El despertar espiritual té més a veure amb oferir-se al transcendent que no pas amb la pretensió del comprendre’l. Comprendre la seria contenir-la. Assolir el coneixement és digerir una informació, i del què es tracta, en matèria d’espiritualitat, és d’obrir-se a allò que ens transcendeix, i que per tant no pot controlar-se o demostrar-se. Només ho podem reconèixer.

La realitat ostenta una força de la qual només coneixem una petita part. Per això la seva crida és com un secret. En un moment determinat, la realitat ens convida a fer una acció, però el sentit de realitzar-la és un secret, contingut en la pròpia acció o que apareix quan se l’acaba. La naturalesa de la realitat ens desborda, i obrir-nos a allò que pot oferir-nos però en aquests moments no estem veient és senyal de maduresa i de confiança.

La força de la realitat sap què ha de fer per generar-se, nosaltres no. La força de la realitat sap què ha de fer per transformar-se. nosaltres no. La força de la realitat sap què ha de fer per mostrar-se i destapar-se. nosaltres no podríem apreciar-la si no fos així.

La realitat i nosaltres

Nosaltres no contenim pas la realitat, no la podem entendre tota, només la podem abraçar en part. En canvi, podem fluir plenament amb ella, perquè ella sí que ens té a nosaltres, en el seu si, i mai en deixa abandonats.

La plenitud només pot arribar si ens entreguem. La realització és una entrega que té lloc si actuem en connivència amb la situació que se’ns presenta, bo i reconeixent que és la realitat la que ens guia a nosaltres, no al revés, que és la situació que es presenta el què té lloc, i que nosaltres simplement hi participem.

Per això és normal que els nostres actes aparentment no tinguin sentit: no en tenen per nosaltres. Tenen sentit en el marc de la situació que els origina, que els acull i se’n serveix, i des del nostre punt de vista es fa difícil discernir. En canvi, ens és possible participar-hi. No es tracta d’entendre la realitat o de conèixer-la. Es tracta simplement de participar-hi, de formar-ne part.

Per fer-ho, n’hi ha prou amb actuar segons el que espontàniament sorgeix, per absurd que sembli. Efectuar o dir una bajanada extravagant té molt sentit. Respondre al món amb una nova pregunta, sense pretendre lligar cap, i només dialogar amb el què sorgeix, és un acte de gran saviesa.

La saviesa

Els savis no son pensadors. Els savis són savis perquè saben estar en el món, i s’han fet u amb ell. La saviesa és santedat, perquè és acceptació plena del real. La saviesa és realització, perquè és la participació en el fenomen del real en la justa posició determinada, precisa i concreta, en la qual un se cridat. El savi se sent a gust de realitzar el que la realitat li atorga. Renuncia a ser feliç amb el què sap. Renuncia a trobar la veritat en allò que ja sap. Renuncia a proposar-se una forma d’existència a si mateix, perquè sap que la que la realitat li ofereix és molt més gran, o petita, del què es podria mai imaginar…

Per això es deixa sorprendre a cada instant, i permet que la vida el meravelli a cada minut, per bé o per mal, i es meravella amb la inefabilitat de l’existència, a la qual contempla des de dins però reconeix que se li escapa, que no la pot pas atrapar.

Som una cosa que no som. És difícil d’entendre. És difícil d’explicar. Però del què es tracta no és d’entendre-ho, sinó de realitzar-ho, i per fer-ho només cal obrir-se al desconegut, al misteri que ja som, a la veu nostra que ens diu en que mai ens diríem a nosaltres.

La realitat és un secret, però té un missatge discernible. El problema és que no es pot traspassar. La seva transmissió passa per la realització. Si no es realitza no hi ha realitat. No se la pot anticipar. No se la pot embolcallar. No se la pot presentar. Només se la pot presenciar i admirar.

El sentit del secret

Quan no entenem el sentit de les coses és que hi opera un sentit intern i profund, o extern i transcendent, que no se’ns mostra, però que ens crida. Per això només se’ns revela el sentit de l’acció en la pròpia acció, o a posteriori, i se’ns demana una confiança. El sentit de l’existència és existir. El sentit de la realitat és realitzar-se. El sentit de la vida és ser viscuda.

La vida viu, la realitat es realitza, l’existència hi és. Res més. És així de senzill. Ho percebem perfectament. Ho hem sabut tota l’estona. El què passa és que els nostres egos han volgut tenir-ne el control. I no. els nostres egos no existeixen, no hi ha res que ens faci estar al marge del real.

L’únic que passa és que tu no ets tu, que jo no sóc jo. Ningú és una cosa separada de la realitat que està vivint. Ningú té la capacitat de decisió d’allò que fa, perquè allò que fa es fa, simplement, per la inèrcia del conjunt, perquè tot forma part sempre del conjunt, i les decisions mai són independents.

L’oportunitat que se’ns brinda

Quan se’ns presenta l’oportunitat de realitzar una acció aparentment mancada de sentit estem davant d’una meravellosa situació: podem fer-ho igualment, bo i acceptant que no sabem de què va la cosa, però que té sentit que ho realitzem: en sentit de realitzar-ho estarà en la pròpia acció: el fenomen no estarà determinat per una explicació que la justifica, sinó que es justificarà per si mateixa.

Quan fem coses que ens sembla que no tenen sentit però que ens sentim cridats a fer-les, ens estem obrint a una dimensió de la realitat que ens transcendeix. Ens estem unint a la ella. Estem bevent de la seva grandesa. Ens estarem embriagant, d’amor, de bellesa, perquè la realitat que ens transcendeix ens meravella. Ens acull però ens depassa. Ens escombra però ens arreplega. Ens transcendeix però en formem part. Ens supera, però l’igualem.

L’oportunitat que se’ns brinda quan se’ns convida a realitzar una acció el sentit de la qual desconeixem és una autèntica meravella. I la recomença només vindrà després de fer-ho: en l’acció hi ha contingut el seu secret. Per descobrir-lo cal creure en ella i realitzar-la. El secret només es revelarà quan realitzem l’acció. Quan no entenem el sentit de les coses se’ns brinda un secret meravellós, i per captar-lo cal obrir-se al missatge que l a seva acció conté.

El secret de cada acció

El secret de l’existència no té cap explicació, cal existir per assaborir-lo. No pot compartir-se ni descriure. Així és cada una de les accions que realitzem. El secret de cada acció és un tresor sense paraules, però amb una promesa: la de l’experiència que ens porta a tenir.

Quan sentiu la crida del secret, seguiu-la i deixeu que us porti: us portarà a un indret que desconeixeu però és casa vostra. Quan sentiu una veueta que us empeny a realitzar quelcom sorprenent, obriu-vos i entregueu-vos plenament: allò tan estrany que se us proposa és per vosaltres. Feu-ho. Aneu-hi.

Us esperen.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies