22 Set Què és el sufisme?

Em pregunten quines lectures recomanaria per introduir-se al sufisme, l’espiritualitat de l’islam i, dissortadament, com faig moltes vegades, responc amb un no ho sé. El sufisme és una experiència, dic, experiència directa, experiència de la vida, i l’experiència directa de la vida s’obté vivint. Ja ho saps, tant útil et serà llegir un bon llibre com cuinar un bon plat. Del què es tracta és de que t’avinguis amb el què estàs fent, que t’aferris amb la realitat, que t’identifiquis amb ella, i això tant ho pots fer al bosc com al cotxe, cantant a la coral o nedant d’esquena.

Això és sufisme, doncs? El sufisme ho és tot? No. M’he passat. Però el sufisme és una via, un camí per aprehendre el món, per aprendre a viure. El sufisme és una escola i la matèria que s’hi estudia és la realitat. Però no, en efecte, el sufisme no és la realitat mateixa. Només és els exercicis que hi acosten.

Però insisteixo: la lectura no acosta més al sufisme que qualsevol altra activitat, ni tan sols aqulles lectures que parlen del tema. Per això, per tant, he hagut de reconèixer que si bé llegir pot servir, també pot perjudicar. No pateix, però! Et faig l’esforç de destriar entre les diferents obres que hi ha sobre el tema, perquè hi ha moltes lectures bones… però t’ho dic perquè també d’altres que no són no tan bones. Hi ha lectures que serveixen per uns, però no per als altres, o que agraden en un moment determinat, però en d’altres. Fins hi tot, hi ha bons llibres que acosten al lector al sufisme… però que no hi tenen res a veure, que parlen d’altres coses. I fins i tots els bons llibres sobre sufisme poden cansar i allunyar-nos-en.

La clau està en tu, en com llegeixis els llibres. Jo te’n recomano alguns, però tu presta atenció en com els llegeixes, i fes-ho només si creus que està oberta a entendre què et diuen.

EL CONTACTE DIRECTE

Jo vaig llegir diferents llibres sobre sufisme abans d’entrar en contacte amb el sufisme. I dels bons: Els vaig gaudir i molt. I per això mencionaré els que més m’han agradat. Però també diré que quan vaig descobrir el sufisme, és a dir, no pels llibres sinó per les persones, vaig deixar una mica de banda tantes lectures…

Em vaig adonar que el sufisme és un sabor, i que del què es tracta és de degustar-lo. Una vegada s’ha assaborit, certs secrets son revelats, el sabor ha sigut descobert, i parlar-ne poc sentit té ja. El què un vol, després, és tornar a repetir l’experiència: És com fer-li un petó a una persona estimada. ¿Què podríem escriure al respecte, que estigués a l’alçada de l’experiència?

És per això que m’agrada molt més transmetre el sufisme en persona, i que si tenim ocasió, prefereixo que quedem per prendre un te i parlar-ne en persona, perquè crec –i sento– que la presència pot transmetre molt més que la lectura.

DE CAP AL COR

Quan jo vaig conèixer el sufisme vaig deixar de voler enriquir la ment per començar a enriquir el cor. Quan vaig entendre el sufisme vaig comprendre que es dirigia al meu cor, no al meu cap, i per això vaig tirar-me de cap al cor. Sí, sí. Si jo llegia sobre sufisme era per conèixer-me a mi mateix, per entendre el món, per estimar-lo, per estimar-me… Em buscava a mi i perseguia la realitat, i en trobar el sufisme vaig entendre que es tractava d’una manera de fer-ho. El sufisme ofereix una via per a l’auto-coneixement, el sufisme és una porta per accedir al coneixement del món.

Naturalment, el mètode sufí no és l’únic. Però és clar i senzill, universal i apte per a tothom. És força recent i per tant fàcil d’entendre. El mètode sufí d’aprehensió del real és vigent i eficaç, i si és interessant llegir-ne les instruccions i conèixer-ne els rudiments, més ho és aplicar-les i descobrir-ne el sentit. La gràcia del mètode sufí és que les paraules que se’n poden extreure són molt menudes en relació a la profunditat del missatge que transmeten.

Cal donar cos a les paraules, cal realitzar les lectures. Llegir sobre sufisme no és suficient per entendre el sufisme. El sufisme no és teòric, i és la seva aplicació –la posada en marxa de les activitats que proposa– el què revela el sentit de les paraules que es poden llegir sobre el tema. Ja t’he dit lo del petó, no? Doncs això.

EL SUFISME ÉS UN SABOR

El sufisme és una via. Una via que porta a l’experiència del sagrat, perquè la realitat és sagrada, encara que no sempre siguem capaços de veure-ho. El sufisme és un mètode per accedir a copsar-ho.

Per mi, el sufisme és la degustació de la realitat, amb tots els seus aromes i matisos. La ilaha illa Allah, diu el dhikr sufí més conegut, No hi ha més realitat que la realitat, i copsar el sentit d’aquesta frase no significa merament entendre-la, sinó realitzar-la. L’important en el sufisme no és entendre la realitat, sinó participar-hi, formar-ne part, coadjuvar-hi. Per tant, la gràcia d’aquesta frase és dir-la, simplement, repetir-la i recrear-la fins a fer-la realitat.

Re-petir, re-crear, re-fer, re-velar… hi ha tantes coses que consisteixen en tornar a fer-les. I d’això van les pràctiques sufís: de repetir la vida, de renéixer cada dia, de refer cada respiració, de recrear cada àpat. I de fer, de cada paraula repetida, una nova creació. Perquè la realitat no és immòbil. La realitat és canviant, i es regenera a cada moment. Participar de la realitat és tornar a fer coses –tornar a caminar, tornar a dormir, tornar a menjar…–, però fer-les d’una manera nova cada cop. Això és realitzar la realitat. I per ser-ne conscients tenim els exercicis que proposa el sufisme, que són com viure, són accions com caminar i com respirar, però estan fetes perquè aportin consciència, també. Per això són pràctiques sagrades. No són tan sols pràctiques qualsevols, són pràctiques nascudes perquè la seva realització sigui reveladora. I és que cada acció que diguem a terme ens revela la realitat, però no totes les accions que fem estan realment pensades perquè ens aportin cosnciència. Si jo escric a l’ordinador, aquesta acció em pot acostar al món, èrò també pot allunyar-me’n. D’aquí el sentit del sufisme, que ofereix un seguit de pràctiques per acostar-se al món, i per evitar d’allunyar-se’n. Presència en diuen. Consciència? Sí, en efecte. I plena. Entenc.

REALITZAR LA REALITAT

Per mi el sufisme és impregnar de realitat cada acció que faig. Repetir La ilaha illa Allah en cada pas que dono, en cada gest que faig. Per això penso que em poden haver ensenyat més sufisme Laozi i Zhuangzi, anomenats taoistes, o Nagarjuna, considerat budista, o Maharshi, hindú… que no pas alguns erudits sobre sufisme. Perquè? Perquè el sufisme no és la única via d’aproximació a la realitat. Tota aquella forma d’aprehensió de la realitat tal com és, encara que no sigui sufí, té molt a veure amb el sufisme.

Vaig descobrir el sufisme com una experiència, la de viure la vida amb plenitud, i aleshores vaig deixar els llibres una mica de banda. Vaig entendre que el sufisme era un mètode, no un sistema filosòfic, no un estil de poesia… M’agrada molt enriquir la ment, naturalment, m’agrada llegir i pensar, però crec que el sufisme s’ha de viure en primera persona, i que vas enllà de la idea que pugui llegir o que em pugui venir al cap. És com tenir fills, o com perdre una persona estimada, situacions en que queden curtes totes les paraules amb que poguem referir-nos-hi.

I no estic gens en contra dels llibres, al contrari. Ja ho saps. M’encanten, i m’acosten a la realitat, i per això m’agrada recomanar-ne. Simplement t’adverteixo que no tot ha de quedar-se en els llibres, i que un analfabet pot ser un sufí tan o més fidel a la realitat de l’existència que una persona que ha llegit totes les lectures en tots els idiomes del món.

Són moltes les lectures que m’han obert les portes per acabar entrant en el sufisme, i com he dit no totes elles han sigut lectures d’autors sufís o sobre sufisme… i m’hi han portat.Però cal tenir en compte, repeteixo, que si bé les lectues són molt interessants, potser és més interessant deixar de llegir i aplicar-s’hi. Hi ha el perill que el sufisme es converteixi en matèria d’estudi dels acadèmics, però no va d’això. El sufisme va de la realització de la realitat, i poc té a veure això amb l’intel·lecte.

Poca relació té la realitat amb el què en podem dir d’ella, o molta, vaja. Depèn. Doncs això li passa al sufisme i als llibres que l’expliquen.

LA REALITAT DEL MÓN

El sufisme és un mètode per accedir a l’experiència del sagrat. Per mi, el sufisme és la degustació de la realitat, amb tots els seus aromes i matisos, amb tota la seva riquesa. És a dir, amb tota la seva sacralitat, perquè el sagrat de la vida no és que sigui perfecta, sinó que sigui real, amb totes les seves coses bonies i dolentes.

La ilaha illa Allah, diu el dhikr sufí més conegut, No hi ha més realitat que la realitat. Copsar el sentit d’aquesta frase no significa merament entendre-la, sinó realitzar-la. L’important en el sufisme no és entendre la realitat, sinó participar-hi. Per això la gràcia d’aquesta frase és repetir-la, recrear-la. La realitat és perfecta tal com és, això no vol dir que no és ideal, o que és tal com volguem que sigui, però és perfecte perquè hi és, perquè és real, perquè esdevé, i això la fa perfecta. Quina altra realitat s’ha fet realitat a part de la única que tenim? Com podríem pretendre que una realitat que no existeix, que és real, és més perfecte que la que tenim, ara i aquí? Perquè hauríem de pretendre que una realitat més bonica que la que tenim ara i aquí és millor que aquesta, si aquesta realitat tan bonica no existeix i, en canvi, la que tenim a tocar –la que tenim a dins i a fora, més ben dit–, sí que existeix?

Quina realitat pot ser més perfecta que aquesta? Ah, que hi ha coses que no t’agraden? I tant! A mi també. I per això estic aquí –realitzant la realitat, sincronitzant-me amb el món, captant-ne la seva naturalesa essencial–: per canviar-les. Justament. I és que l’espiritualitat és una manera de canviar el món, no és pas una manera d’evadir-se’n.

LLIBRES

Naturalment els llibres inspirats són bonics, i per tant els llibres sobre sufisme solen ser bonics, perquè el sufisme és inspirador. Si he de recomanar una lectura introductòria, em quedo amb l’obra de Toshihiku Izutsu Sufisme y taoisme, que em sembla exquisida. Explicita la cosmovisió d’Ibn Arabi d’una manera magistral.

Crec que els sufís més llegits son Rumi i Ibn Arabi, però val la pena acostar-se a al-Gazzali, al-Jili, al-Darqawi o al-Alawi. Sobretot, trobo boniques les màximes de saviesa d’Ibn Ata’Illah.

Però sabeu què? Al final les pràctiques sufís estan tretes de l’Alcorà. I si vols un llibre sufí hauràs de quedar-te amb aquest. El dhikr, la meditació sufí per excel·lència, consisteix en invocar l’Alcorà. La simple repetició d’una frase té més força del què sembla. Potser el sentit d’una frase s’entén a la primera llegida. N’hi ha prou amb llegir un paràgraf una vegada o dos per entendre’l. Però és que la gràcia del sufisme no consisteix en entendre res, sinó en realitzar quelcom. La gràcia no és la comprensió, sinó la participació. La realitat no ha de ser apresa, ha de ser realitzada. I la realitat és realitzada a través dels reals, dels que som vius.

Participar de la realitat com un agent més és la gràcia del sufisme. La gràcia, per tant, no és entendre els llibres, ni tan sols l’Alcorà. La gràcia és realitzar-los, donar-los vida. I quina millor manera de donar vida a unes paraules que pronunciant-les? De la mateixa que repetirem l’acció de respirar fins que morim, el sufisme ens proposa pràctiques repetitives, i la gràcia és que ens adonem que tot i que cada fem el mateix, ho fem diferent. I és que aquesta és la naturalesa del món, que sempre és el mateix i sempre és canviant. Aquesta és la naturalesa de la realitat, una però amb múltiples cares. I per això les pràctiques sufís, a diferència de la lectura dels textos que en parlen, enlloc de descriure la realitat, són com és aquesta. Les practiques sufís són com el fet de viure. El sufisme comparteix la mateixa naturalesa que la realitat. S’hi aferra de tal manera que pot resultar indissociable d’aquesta. És una autèntica via de coneixement del real.

EL MÓN REAL

La realitat neix a cada instant, la realitat es genera constantment, la realitat és allò que es realitza. Perquè hauríem de voler atrapar la realitat en unes paraules, si el què volem és donar-los vida, a aquestes paraules? Llegim per donar vida a les paraules, de la mateixa manera que cuinem i mengem per donar vida a l’organisme, i escoltem música per donar vida a la nostra ànima. No llegim pas per entendre els textos i quedar-nos amb això. Llegim per donar vida a les paraules.

Repetir una frase vol dir donar-li espai. És com despertar-se cada dia, que vol dir donar-nos un espai de temps. Cada repetició és diferent, però sempre som els mateixos. Doncs en això consisteix el dhikr, la frase és cada cop la mateixa, 500 cops la mateixa, mil cops la mateixa, però cada vegada és diferent.

Repetir frases màntricament té molt a veure amb la naturalesa de la vida. Cada dia repetim la realitat, i tanmateix cada dia és nova. El sufisme és l’art de realitzar la realitat. És l’art d’acollir la vida amb tota la seva força. L’Alcorà no s’ha d’entendre, s’ha de cantar, s’ha de recitar, s’ha d’invocar… S’ha de recrear, donar-li vida.

Llegir un llibre està molt bé, però de vegades és millor rellegir-lo. I de vegades és millor llegir-ne només una frase, i prou. I de vegades és millor no llegir i cuinar un bon plat. Per un mateix o pels altres. Realitzar la realitat vol dir participar-hi activament i amb plena consciència. El sufisme no és una idea o una filosofia. El sufisme no està en els llibres. És com la música, que està viva. És una manera de llegir la realitat, entendre-la, interpretar-la i jugar-hi, participar-hi, generar-la. És a dir, realitzar-la.

Coadjuvar en la realitat, vet aquí el sentit del sufisme. Sintonitzar el dins i el fora, ajustar la peça que és un mateix en l’engranatge que fa avançar la realitat. Això és el sufisme, i tan de bo el llibre que tens a les mans t’ajudi a aconseguir-ho.