17 Nov Qui es manifesta?

Vivim en el món de les manifestacions, on tot pren forma i es configura segons imatges o sons, on tot és finit i impermanent. I és gràcies a que són efímeres que les coses existeixen, de fet, perquè de ser eternes i il·limitades serien un absolut, i aquí no n’hi ha d’absoluts. Tot depèn d’alguna altra cosa, per ser-hi, tot prové d’algun indret, i no hi ha res que pugui durar per sempre, ja que la condició del món es que aquest canviï constantment.

Potser la grandesa d’aquest món radica en la seva petitesa, justament. Això que les coses concretes i particulars puguin existir em sembla una autèntica paradoxa, una contradicció inexplicable, un prodigi inconcebible. I altrament concebut, perquè les coses es manifesten com a tals sense problema, encara que no són un producte que pugui existir de per si.

Que hi poguem ser, ara i aquí, tots nosaltres,
és un autèntic prodigi que depassa amb escreix
la nostra possibilitat de racionalitzar-ho

Només hi ha una sola cosa i, tanmateix, sembla que n’hi hagi milions. Només existeix l’inefable essència que tot ho permet i, a pesar d’això, sembla que existeixin totes les coses menys l’absolut originador.

Les peces que ocupen l’univers no existeixen pas per si mateixes, no són pas artífexs de si mateixes. No són autònomes del seu entorn, i encara menys independents. L’origen que les ha creat les manté i les transforma, i si bé d’aquest origen tot en depèn, sembla en canvi que ell res faci. De fet, ni tan sols sembla ser-hi. És com una llavor que atorga als seus fruits tota la capacitat de presència.

No puc deixar de meravellar-me’n, d’aquest regal. Tot forma part del mateix tot, res està aïllat, res és en si mateix. I en canvi, tot és, tot hi és. Sí! Tot és u i, tanmateix, sembla que hi hagi milions de coses.

Les coses son totalment relatives i menudes, dependents i sotmeses, però en canvi no deixen de sentir-se lliures i creadores del seu destí. Fins i tot creuen que tenen potestat de fer quelcom per si mateixes, les criatures. Realment es pensen que són! Realment s’identifiquen amb alguna cosa que les fa creure que hi són en si. És ben bé inimaginable. Que hi poguem ser, ara i aquí, tots nosaltres, és un autèntic prodigi que depassa amb escreix la nostra possibilitat de racionalitzar-ho.

L’existència és als nostres ulls un impossible, i tanmateix la tenim davant dels nostres ulls. I així és que tot el què veiem és digne d’existir, per menut i impotent que sigui. Perquè no ho hauria de ser? Per molt que res sigui definitiu, per molt que res arribi a alliberar-se del pes de la dependència, tot hi és, i finalment tot conforma, tot i trobar-se permanentment en procés, una peça. Tot té forma i color. Tot sembla un tot tancat i, en canvi, res ho és.

Les formes de les coses són provisionals i, tanmateix, ens semblen definitives. Les cèl·lules dels nostres cossos no paren de morir i renéixer, i tanmateix seguim pensant que som el mateix individu que fa uns instants. Una mena de patró ens defineix i ens cenyeix en una conformació d’aparença finita, fins al punt que acabem dient que som una peça, encara que no deixem de ser una porció d’un únic univers que es transforma… una porció que no és tal perquè amb les altres s’hi entremescla constantment, fins al punt que realment les porcions no són fermament discernibles unes de les altres (cosa que contradiu que puguin ser aïllables).

I tanmateix som peça. Aleshores, perquè hauríem de negar-nos a acceptar que les formes hi puguin ser, a que les existències puguin creure’s vives? Encara que no tinguin potestat per auto-generar-se, tenen dret a ser-hi. Un patró les modela com a peces –tot i no ser-ho– i és això el què els atorga el dret a identificar-se amb allò que no són.

I qui ens hauria de prendre el dret a existir, encara que aquest no sigui un dret que poguem reclamar? Gaudim-ne, d’això que és la vida en forma de cos, perquè no és l’estat normal de les coses. El més normal seria, potser, que l’absolut fos absolut, no que prengués l’aparença de relatiu, i aquest regal em sembla un dels més grans secrets de la misericòrdia divina, la rahma, perquè el fet que el gran s’immisceixi dins el petit sembla un impossible i no ho és.

L’existència és, als nostres ulls, un impossible,
i tanmateix la tenim davant mateix dels nostres ulls

El com és tot un secret, però la certesa hi és: a pesar de la nostra evident i aparent petitesa, podem seguir siguen lliures i creatius. Mantenim vius els immensos atributs del Creador tot i ser tan i tan minúsculs. No som pas insignificants, doncs. Som quelcom que ens deixa perplexos, i cal celebrar-ho.

No ho volgueu entendre. Meravelleu-vos, simplement, perquè Ell –el gran, l’originador sense origen– aparenta no ser-hi, mentre que, en canvi, som nosaltres, les diminutes criatures de l’univers, les que sembla que existeixen.