20 Feb Si fas el bé

Fes el bé i trobaràs la recompensa al cel; fes el mal i t’arribarà el càstig de l’infern. Aquest és un exemple de les lapidàries frases que certs religiosos solen proclamar a les mesquites, esglésies o sinagogues arreu de l’esfera planetària, en els seus sermons del divendres o del diumenge.

No em sembla del tot falsa, la proclama, en tant a que el bé i el mal estan a les nostres mans, i en la mesura que tenim capacitat d’elecció i decisió, recau en nosaltres la responsabilitat de dur a terme el què considerem oportú. En conseqüència, pagarem un preu o obtindrem una recompensa.

Justícia… personalitzada

Déu és just. És coherent entendre que ens jutjarà, quan ens arribi l’hora, i determinarà quin càstig o quina recompensa ens mereixem.

No pagarem pels pecats dels altres, se’ns diu, de manera que si algú ens fa mal se’ns aconsella no respondre amb la mateixa moneda, perquè ell ja pagarà per les seves accions… i nosaltres per les nostres. No som nosaltres els encarregats de fer justícia. Nosaltres més aviat hem de cuidar-nos de fer el què convé, la qual cosa no és poc, i esforçar-nos a estendre arreu aquest bé que procurem. El què no hem de fer és decidir pels altres. Cadascú té responsabilitat sobre els seus actes, no sobre els dels altres.

Em sembla molt assenyat que cadascú hagi de retre comptes davant Déu per si mateix. D’aquesta manera un pot decidir no entrar al fangar amb la consciència tranquil·la i la sensació d’estar fent el que ha de fer. Malgrat que el mal existeixi, no és culpa nostra que tingui lloc. Culpa nostra seria incrementar-lo o no provar de disminuir-lo.

Formular-ho des de la unicitat

Tot i compartir aquesta idea, m’agradaria més formular-la des d’un altre punt de vista, el de la unicitat entre la causa i la conseqüència. No m’agrada entendre el cel com una recompensa ni el mal com un càstig, malgrat que, repeteixo, la perspectiva no em sembla desencertada: si dus a terme una mala acció, és a dir, malintencionada, els remordiments et persegueixen. Aquest exemple, em sembla, evidencia que la conseqüència d’haver fet el mal és viure un calvari, i per això reconec que comparteixo la idea.

El que vull dir que és que no m’agrada entendre-ho des de la perspectiva del principi de causalitat. Prefereixo veure-ho des de la de la pròpia unicitat de les coses, i amb això vull dir que entenc que portar-se bé és generar cel i que, per contra, portar-se malament és provocar l’infern. Així em sembla més simple i igualment lògic.

No es tracta de fer bé per anar al cel. No es tracta d’evitar el mal per evitar l’infern. Es tracta més aviat de sentir que el propi bé és el gaudir del cel, i que la realització del és conèixer l’infern.

El propi bé

Això mateix és ben bé el què diu l’Alcorà (55:60): “I és que no és el premi de fer bé les coses el mateix fet de fer-les bé?”. Segons diu aquesta aleia, doncs, la recompensa al bé és el propi bé –l’amor inherent en ell– i el càstig pel mal és el propi mal –la sensació de sofriment que conté–.

El cel és l’experiència del bé i l’infern és la vivència del mal o, com a mínim, sentir que es fa el bé és experimentar un diminut cel i sentir-se malament per haver fet el mal és experimentar un menut infern.

Crec que la Realitat ens jutja a cada instant, perquè tenim discerniment i sensacions que ens permeten saber què hem fet. Penso que un petit judici final té lloc a la finalització de cada petita acció, o més ben dit en el precís moment d’efectuar-la, i que cada remordiment que experimentem i cada somriure que dibuixem són indicis que revelen aquest cel o aquest infern que a cada moment se’ns atorgat per fer el que estem fent.