22 Mai Sufi.cat: El meu propi mitjà de comunicació

Sufi.cat és el meu propi mitjà de comunicació. Hi escric el que vull, quan vull. Amb un mitjà com aquest soc completament lliure. No m’imposo cap freqüència ni em tanco a cap temàtica el concret. Senzillament hi parlo de la vida que m’omple i de la força de la font que me la porta.

La única condició que em poso és que el que el escric sigui sentit, tingui sentit. Hi llegireu textos que he rumiat, meditat i digerit, i d’altres que senzillament m’han arribat, per inspiració, i els he plasmat tal com m’han arribat, sense haver-hi reflexionat gaire.

Veritat i llibertat

El meu compromís és amb la veritat. Només escric sobre allò que em sembla cert, viu, real. Només fent això ja puc dir que escric amb més rigor del que molts mitjans de comunicació assumeixen.

Estic compromès amb la llibertat. Aquí només hi comparteixo el que crec que hi he de compartir. No em dec als meus lectors ni tampoc em venc als anunciants. Ho faig tot gratuïtament i de cor.

Sense censura

Escric sense censures. No li vull posar límits a la veritat que soc capaç de percebre i compartir. Sé que és menuda, però això no la converteix pas en limitada. No tanco la realitat que observo i sento, per petita que sigui. Si se’m presenta com a realitat és que és real. No necessito abastar tota la realitat perquè saber què és la realitat. Un gota d’aigua conté en si tots els secrets de l’oceà.

Amb les escasses veritats que sé que sento en tinc més que de sobres per saber què és això de la veritat, i per defensar-li i comprometre-m’hi.

Sé que la realitat no s’esgota. Per això, per poc que sigui el que sóc capaç de dir, ho considero infinitament valuós i important: Sóc una persona, no un objecte tancat.

Obert

Com aquest blog i com la vida, sóc obert. No em puc vull posar límits. No em vull comprometre a encasellar-me en un estil. No em puc cosificar, ni tan sols individualitzar. Res és tancat. Per això no puc atorgar-li una línia editorial al bloc. Ha de romandre inclassificable com jo mateix, com la vida, com tot.

No tinc cap meta o objectiu, a l’hora d’escriure al blog (més enllà del propi fet d’escriure-hi). Això em permet mantenir-me lliure dels interessos que converteixen a la majoria dels mitjans en esclaus dels models que han imaginat i en els quals han decidit que havien d’emmotllar-se.

Només qui té objectius podrà perseguir-los. Jo només escric perquè gaudeixo quan ho faig. Regalo el que escric de la mateixa manera que el fet d’estar viu també m’ha sigut donat com un present.

I el visc a cada instant, compartint-lo amb l’obert.