17 Jul Tot el que percebem és immediat: Viure és assaborir l’instant

La immediatesa és una constant indefugible. Tot el que percebem és immediat. L’instant és l’únic que ens garanteix la vivència d’allò absolutament real.

Tant és així, que no existeix cap altra cosa: No hi ha res que no sigui immeditat, que no tingui lloc en el moment present. Només existeix el temps que es pot viure, que es viu. No tenim res més que el temps viscut.

Cada moment, sigui quina sigui la situació donada, ens presenta allò que forma part d’aquell instant precís, que l’acompanya i el conforma i ens el mostra tal com és. Res més. Només succeeix allò que té lloc. Només se’ns permet viure en el present, només se’ns dona allò que se’ns presenta. Només se’ns revela allò que en fa, de cada instant concret un moment únic, irrepetible, perceptible però fugaç, aprehensible però efímer.

Tot el que percebem és immediat

Mai cap moment és com els altres. Mai cap instant és com ens l’havíem imaginat. La realitat sempre ens supera. Mai res resta a l’espera, tampoc. Si ens ho sembla, si creiem que el que busquem es fa esperar massa –i hauria d’aparèixer ara–, és perquè considerem que l’ara hauria de ser diferent. En aquest cas, no ens queda més remei que rebaixar la nostra expectativa i obrir-nos a descobrir la naturalesa de l’instant present: en ell s’hi troba el sabor que he d’assaborir, en ell hi ha allò que encara he d’aprendre a valorar.

No podríem, per contra, considerar que el nostre criteri és més raonable, i que és la immediatesa que ens arriba la que està fallant. Això seria caure en el supremacisme. Més aviat haurem d’admetre que és la nostra esbiaixada consideració la que no s’adequa a les circumstancies que es presenten. Allò que succeeix és diferent al que ens estem imaginant i, davant d’aquest conflicte, qui venç sempre és la realitat, no pas la nostra manera de concebre-la, no pas el desig que tinguem per ella.

Qui hauria d’imposar-se, sinó, quan es presenta aquest conflicte? Hauríem de seguir amb la pretensió de que el moment present es converteixi en allò que –només nosaltres– volem que sigui, o podem intentar gaudir d’aquest instant immediat i únic tot obrint-nos a que ens mostri les seves característiques peculiars? No serà que l’instant que se’ns presenta ho fa vestit amb la seva pròpia naturalesa per tal que, precisament, enfoquem la nostra atenció cap a aquestes característiques amb les quals està dotat?

Cada moment és nou, i per tant indago. Què em porta de descobrir, el moment present, que jo encara no havia tingut ocasió d’assaborir?

Viure és assaborir l’instant

Quan ens obrim reconèixer que el més probable és no sigui l’instant present qui s’equivoca, sinó nosaltres i la idea que n’hem fet, estem començant a abraçar la realitat i a acceptar-la tal com és. Estem deixant enrere com volem que sigui. En el precís moment en que ens obrim a aquesta perspectiva, i deixem enrere la nostra mera consideració, la realitat en mostra la seva aparença natural, la seva forma temporal, i ens il·lumina la mirada.

A partir d’aquí, inferim que la immediatesa hi és, entre altres coses, per demostrar-nos que les idees que nosaltres ens n’havíem fet eren esbiaixades, i que de fet així serien sempre, perquè la nostra imaginació es genera gràcies a la contemplació, i no a la inversa.

L’únic esforç que realment dona fruits és el d’entregar-se humilment a la realitat immediata. Aprendre a gaudir-la tal com és i acceptar les situacions que ens porta. En ella, en la immediatesa, hi ha una meravella que des de les nostres ments mai no seríem capaços ni d’assolir ni d’albirar: la realitat ens transcendeix, i si ens enfoquem a ella, percebem que –tot i que ens transcendeix– ens inclou. Ens acull, ens conté, ens té en compte. En canvi, si li donem l’esquena, només podrem sentir que –com que efectivament ens transcendeix–, ens supera clarament, i doblega les nostres menudes intencions. Si la bellesa que se’m convida a contemplar és infinitament més gran que la bellesa que jo seria capaç d’imaginar, perquè hauria de seguir imaginant-me el món?

Més enllà de les nostres intencions, la vida real

De seguida que cedim, ni que sigui una mica, i acceptem que la realitat/immediatesa ens regeix, descobrim que la nostra visió del mon es renova a cada instant. Ens imaginàvem la bellesa perquè no sabíem contemplar-la. i ens la imaginàvem sempre igual, tallada per un patró artificial, construït a partir d’imatges agafades del passat.

Viure el present és percebre’l a cada moment d’una manera diferent. És adonar-se que mai no ens podríem imaginar res millor que el que té lloc. És constatar que des del menut lloc que ocupem en el món no podríem mai generar una realitat tan àmplia i extensa com que aquesta que, per contra, ens crea a nosaltres i provoca que, precisament, ens trobem en aquesta precisa i nostra situació. La bellesa absoluta –universal i compartida– és infinitament més bella que la menuda bellesa relativa que jo solet m’imaginava.

No som: hi som

Si nosaltres som nosaltres és perquè ella, la realitat immediata, així ho ha fet possible. Això és el que descobrim quan cedim a l’instant i ens deixem doblegar per la seva força. No és poca cosa: és constatar la grandesa de la realitat. És adonar-se de que els fets regeixen per sobre de les criatures que els efectuen i els testimoniegen. És assumir que nosaltres hi som, però que no som.

Viure la immediatesa és assaborir la plenitud de l’existència, és viure una realitat no ja nostra –individual–, sinó absoluta, és a dir, absolutament real.