Tot en positiu. L'islam i el principi d’existència - Sufi.cat
4210
post-template-default,single,single-post,postid-4210,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Tot en positiu. L'islam i el principi d’existència. Perplexitat

Tot en positiu. L’islam i el principi d’existència

A Abdennur Prado,
que explica amb claredat com la deconstrucció dels artificis
porta la descoberta del principi positiu i la seva força creadora

En l’islam tot pot ser vist en positiu. Positiu, entenguem-nos, en el sentit d’efectiu o real. Tots els fets, tant si fan com si desfan –tant si posen com si treuen– son certs, efectius, estan dotats de realitat. No hi ha res fora de la realitat positiva.

Tots els fenòmens, tant si sumen com si resten, poden ser vistos segons aquesta òptica positiva: Tant allò que es presenta com allò que s’absenta és un fet, i en tant que un fet és un fet, la seva existència és innegable, per molt que el fet en qüestió sigui una desaparició o una destrucció.

Tinc la sensació que no m’explico gaire bé… vull dir que fins i tot el fet de deixar d’existir pot ser entès positivament. Obviament, insisteixo, cal entendre que, aquí, dir «positivament» equival a dir «de manera efectiva». És a dir, no estic pas dient que el fet en qüestió sigui bo o agradable, o com a mínim indolor. Simplement, el que vull dir quan dic que tot és observable en positiu és que cada fet és sempre un fet, i que pel fet de ser-ho, és realitat realitzada. És per això que fins i tot el fet de desaparèixer pot ser vist com a positiu, si és entès com un fenomen que té lloc.

La realitat és fenomènica, està dotada d’existència. El principi que l’aviva és un principi d’existenciació, i és aquesta consideració la que ens porta a pensar que aquest principi últim –o primer– és eminentment positiu.

La realització, simplement

La idea que ens proposa l’islam és la d’aprendre a apreciar els processos que tenen lloc com a processos, res més, al marge del judici que podem fer-ne, atenent només a les seves característiques inherents. És a dir, els fenòmens poden ser observats com a experiències que revelen les naturaleses que els engendren, les característiques que els identifiquen. Això permet que, feta l’observació d’un fenomen en qüestió, se’l podrà valorar positivament, és a dir, com una realització.

Aquí no es tracta de jutjar-lo o de definir-ne el sentit i les raons. Aquesta seria una activitat ulterior. El primer seria atendre al fet en si mateix, com una realització, i percebre’n la seva propensió o sentit com un atribut natural, perceptible, saborejable. Fins i tot l’absència és una vivència. El dol, per exemple, és una de les experiències més fortes que hi pot haver.

Abans de ser vist d’altres maneres, un fet pot ser vist en positiu, en tant a que es tracta d’un esdeveniment fenomènic. Aquesta és la idea que l’islam ens porta a considerar, i no ens diu pas que ens quedem en aquesta fase: l’islam ens permet que després en fem les valoracions pertinents. Simplement, el que ens proposa, és que no obviem aquesta fase primordial, perquè aquesta valoració positiva –de la vida, de l’existència, de la realitat– és la primera que se’n pot fer, la més propera a l’origen, la més incipient i pura.

El principi d’existència

Això ens porta a l’apreciació de que el principi d’existència, en l’islam, és vist en positiu. Al·là, la realitat i font de l’existència, no és una vacuïtat, per molt que no faci acte presència en si mateix, en l’univers manifestat. Al·là no és una cosa existenciada, i això vol dir que, de fet, no hi és. Però si bé no hi és de la manera com hi son les coses, sí que hi és d’una altra manera: com a principi, com a força, com a intenció. Com una potència pura: Les coses no provenen d’un no res; les coses hi son perquè un principi positiu les engendra. Aquest principi positiu regeix arreu, i per això tota cosa, en última instància, li deu la vida.

De fet, la vacuïtat original, en el marc de les tradicions que parteixen que l’origen és una vacuïtat –el budisme o el daoisme, per exemple–, no és buida de tot –tot i ser-nos invisible i inefable–, perquè té potència. L’origen, fins i tot en les tradicions que el consideren buit, és ple, positiu, potent, creador.

Al·là, allò que fa que les coses hi siguin

Al·là, com a principi creador –com a font creadora, si ho voleu en femení–, és un principi positiu. Així ho denoten alguns dels noms que se li donen a l’Alcorà, com Al Khalik, el creador; Ar Razzak, el sustentador o Al Muhaymin, el sempre present. Altres noms, en canvi, tot semblen de naturalesa negativa, també són positius: Al Mumit, el que dóna mort; al Batin, l’ocult; Al Akhir, la fi, per exemple, tot i ser nom que remeten a la finalització de quelcom o a la seva ocultació, contenen de manera inherent la força del principi que fa que les coses siguin com són, i per això són considerats, en el marc de l’islam, com uns atributs positius.

Fins i tot per amagar-se o per finalitzar-se, una cosa ha de fer una esforç, ha d’impregnar-se de realitat, realitzar-se. Ni tan sols el fet d’extingir-se és un no-fet. Els no fet-s no hi son, la inexistència no existeix. El principi negatiu no hi és, és irreal.

Tant els fets que mostren com els que oculten, els que afirmen com els que neguen, els que donen com els que treuren, els que agraden com els que desagraden son, en última instància –o, més ben dit, d’entrada– fets positius: Donen lloc als processos, permeten els canvis, promouen la circulació del món, i això vol dir que converteixen la realitat en una realitat fenomènica. Aquesta efectivitat –fenomenal– és una característica intrínseca del món. Al·là no és un buit. Al·là és el Vivent –Al Hayy–, el Real –Al Haqq–, encara que a part del Manifestat –Al Zahir– també sigui l’Ocult –Al Batin–.

Tot en positiu. L’islam i el principi d’existència 

El principi actiu i generador és el punt de partida. Només es pot treure si primer ha tingut lloc una donació. Això ens porta a apreciar que la vida, en últim terme, és un do. Aquest do és el principi que fa que tot pugui succeir, i aquesta positivitat, és la creença que en fa del creient un creient: El creient és creient perquè reconeix que, rere la lògica ambivalent de la vida, que ens dona coses bones i dolentes –positives i negatives–, hi ha una dimensió més profunda en la qual tot pot ser vist en positiu. Pel simple fet de ser produït, un fenomen –per desagradable que sigui– revela una força creadora positiva, genera de processos –creatius i destructius– d’un abast impressionant, capaç de l’inimaginable.

Però, compte, cal insistir en que el principi només és positiu en el marc d’aquesta perspectiva profunda –espiritual, interior, primordial–. Tot és vist en positiu si atenem a la força que ho fa possible. En canvi, si atenem a la superficialitat de l’existència dels fets, aleshores caldrà entendre que allí les coses, efectivament, no sempre son bones, perquè també són dolentes, i no sempre són positives, perquè també són negatives.

Més enllà de la fenomenologia, en la fenomenologia mateix

L’islam vol ajudar-nos viure en el món i ensenyar-nos que la bellesa es defineix en relació a la lletgesa i el bé en relació al mal, però també vol que hi estiguem desperts: vol ajudar-nos a que prenguem consciència que més enllà del món fenomènic hi ha la la força que esperona els fenòmens. Aquesta realitat creadora positiva no nega la realitat existenciada, ans al contrari, la origina –i l’amaga, la sosté i l’extingeix…–, i per això no n’està separada. Per viure bé en el món cal acceptar-ne la seva relativitat, però també la seva absolutesa, i l’una no està deslligada de l’altra. L’aspecte absolut de la realitat no està separat de la seva dimensió existenciada.

I això vol dir que en veure el món podem apreciar-hi la força positiva que ens permet que hi visquem… ho estiguem passant be o ho estiguem passant malament, ens estiguin donant coses o ens n’estiguin traient, i així sentirem gratitud.

La vida relativa-absoluta

Viure és una experiència regalada, i el regal és el fet de tenir experiències, no ja de tenir-les bones. Intentar que ho siguin és la feina ens toca a nosaltres. És el fet d’acceptar que les coses són com són el què ens motiva a canviar-les. És el fet de tenir en compte que l’essència de totes coses és absoluta el que ens permet apreciar que els seus aspectes relatius son canviants i impermanents. Si no tinguéssim en compte que totes les coses són, també, l’absolut, el que faríem seria absolutitzar-ne els seus aspectes relatius, i això seria incórrer en el shikr –la idolatria–, el pecat més gran de l’islam, que és el fet de considerar absolut un aspecte relatiu de l’existència, és a dir, la no apreciació de la unicitat que regeix entre allò relatiu i allò absolut, sense que l’absolut deixi de ser absolut i el relatiu relatiu.

És per això que la perplexitat és el sabor de l’existència.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies