11 Mar Tu ets el teu centre

De centres del món n’hi ha tants com punts de vista. Cadascú és un centre per si mateix. Tots som el nostre centre, i de la mateixa manera que no podem acceptar un altre punt de referència en tot l’univers, tampoc podríem pretendre fer veure que el nostre centre no és tal.

El fet que nosaltres siguem el nostre propi centre del món ens porta a efectuar dues consideracions:

1. El centre del món existeix, però n’hi ha molts, estan vius i son canviants

2. No hi ha un centre del món extern. El nostre equilibri en aquesta balança que és l’existència depèn que reconeguem que el nostre és dins nostre, i que els dels altres és dins séu

El nostre centre del món no és un centre del món per als altres. Tots som centre i cadascú ho és per si mateix. Per l’altra banda, ningú és centre de ningú. Pels altres no som un centre. Aquesta considera implica que podem caure en dos errors:

1. Creure que els altres ens ofereixen un centre, quan en realitat sols ens ofereixen una referència

2. Creure que el nostre centre també pot servir de centre als altres

Hi ha qui vol servir de centre del món per als altres, i que no admet que els altres tenen un punt d’ubicació diferent, des del qual les coses es veuen de manera diferent, es perceben coses diferents, es tenen experiències diferents i es capten altres atributs de la realitat, que tanmateix segueix essent una.

Hi ha qui creu, en canvi, que la realitat no té centre. Aquest és l’altre error. Si l’error esmentant en el paràgraf anterior ens descrivia una absolutització d’un centre relatiu, aquest erros és de naturalesa contrària, perquè ens parla de la relativització d’un absolut: el centre no és tingut en consideració. En ser múltiple i dispers, passa desapercebut.

I és que aquesta és la doble naturalesa de la realitat, alhora absoluta i relativa. Hi ha qui voldria que la realitat fos rígida i immutable, i tingués un sol centre. Hi ha qui, per contra, tot ho vol relatiu, i no és capaç d’admetre la presència dels absoluts. Doncs bé, la realitat és les dues coses, alhora absoluta i relativa, alhora permanent i impermanent, alhora eterna i canviant, alhora una i múltiple.

A Contra el supremacisme i el fonamentalisme apunto que aquestes dues etiquetes poden servir per descriure aquestes dues maneres esbiaixades d’entendre la realitat: als que només veuen la realitat en la seva faceta absoluta els anomeno fonamentalistes. Als que no comprenen que la relativitat de les coses –la seva impermanència i multiplicitat– no oculta la dimensió absoluta de la realitat els anomeno supremacistes, perquè es posen per damunt d’allò que, en realitat, tenen per sobre.

Aquells que es queden una part de la veritat i veuen que el món té un centre, però es pensen que en té un de sol són els fonamentalistes. Reconeixen el centre, però només l’observen a la seva manera, sense entendre que pot ser apreciat de moltes maneres més.

N’hi han d’altres, en canvi que en observar la relativitat de les coses neguen la possibilitat de l’existència d’un centre, perquè només entenen la multiplicitat. Aquests no son conscients que la multiplicitat no nega pas la unitat, sinó que l’expressa, i es neguen a si mateixos i als altres la possibilitat d’expressar-se com un absolut. No son conscients de ser un centre ni permeten que els altres puguin actuar de centre. A aquests els anomeno supremacistes, perquè inferioritzen a aquells que sí que afirmen reconèixer un centre.

Superar aquestes dues tendències només és possible si es troba confort en un centre d’equilibri… un centre que és viu i canviant, i personal i intransferible. Fer-ho és adquirir una perspectiva espiritual, és a dir, de perplexitat: és admetre que centre només n’hi ha un, però és múltiple. És admetre la paradoxal naturalesa de la realitat, que alhora admet que li posem un centre, el qual ho posa tot en equilibri, i que, per altra banda i sense que aquest centre es desequilibri, altres formes d’existència li posin altres centre al món i l’ordenen a la seva manera.

Això passa perquè el nostre centre és dins nostre però no és nosaltres: el centre que tenim dins és el mateix centre que centra als altres. La seva naturalesa és espiritual: no és de ningú i està en tothom, però hom el troba a dins. Aquest centre intern és anomenat cor, un espai d’interioritat que resulta que a més a més a de allò més íntim en nosaltres, és allò més comú i universal.

Sé que és complicat entendre que allò relatiu pugui funcionar com un absolut, i que allò absolut es relativitzi, però és la naturalesa del món en què vivim. O ens entreguem al món i deixem que ens impregni de la seva absolutesa i de la seva relativitat o caurem el parany d’aprehendre només una de les seves facetes i ens quedarem sense comprendre que l’existència és perplexitat.