Un mateix origen, un mateix oxigen - Sufi.cat
3670
post-template-default,single,single-post,postid-3670,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Un mateix origen, un mateix oxigen. Realitat

Un mateix origen, un mateix oxigen

Si parlo tu ets la meva paraula,
Si callo tu ets el meu silenci
Ibn Ata’llah

 

«Els aficionats del Barça i del Madrid poden pensar que estan molt lluny els uns dels altres però hi ha una cosa que els uneix i que és molt més forta que la que els separa, el futbol. Sense el futbol, no serien els uns ni els altres, no hi hauria els aficionats.»

Neix un cercle religiós per obrir diàleg entre les diferents comunitats, l’article aparegut al diari Més el 10 de juny de 2020.

 

Més iguals que diferents

Ens dona vida una mateixa font. Ens alimenta i ens omple de vida el mateix oxigen. Habitem al mateix univers. Per molt que tinguem creences diferents, per molt que votem partits polítics diferents, per molt que entenguem la vida de maneres diferents, la realitat de la que parlem es la mateixa. El principi del iguals-diferents ho descriu.

Els creients de vegades es pensen que la seva manera de relacionar-se amb el món és completament diferent a la dels no creients. A la inversa igual, els no creients creuen que la seva manera de veure el món no té res a veure amb la dels creients. Uns i altres no s’adonen que, precisament, si s’estan relacionant amb el món, si l’estan veient, és perquè son iguals que els altres.

La unicitat: una sola realitat

«Si parlo tu ets la meva paraula; si callo tu ets el meu silenci», diu Ibn Ata’llah al Iskandari a Sobre el abandono de uno mismo (Hiperión ed. p.62). Ibn Ata’llah remet a una segona persona, un tu, amb el qual tot té a veure. El silenci i la paraula poden dir-ne o no dir-ne res, però aquest tu és sempre present, o omniscient, i ho pot oblidar-lo però evitar-lo.

Si se’n parla se l’evoca. Si no se’n parla no se l’evoca, però se l’accepta igualment. Així és la realitat. Sempre-present. Inevitable. Indefugible. Per molt que un cregui que n’està al marge, que pugui oblidar-la o fins i tot negar-la, la realitat segueix sempre-present. Si no en la presència en l’oblit. Si no en la consciència en l’imprevist.

El que ens uneix i el que (no) ens separa

Hi ha moltes maneres de relacionar-se amb la realitat, d’anomenar-la, d’entendre-la etc., però de realitats només n’hi ha una: La que compartim, la que els dona vida. La realitat una, eterna, a la qual tornarem quan morim, és sempre existent i sempre canviant, sempre viva i sempre transcendent. Sempre aprehensible i sempre inabastable. Sempre ens ens fem alguna imatge –tot allò que de que tenim constància és ella– i sempre ens passa desapercebuda –no la veiem del tot, no la comprenem plenament–. A un temps, la realitat és allò que sabem coses i allò de que no en sabem res.

En tot cas, però, sabem que la realitat és allò que de no ens podem separar. Tant si ho reconeixem i en parlem de manera explicita, com si no, hi farem sempre referència de manera inherent. Sempre estem fent al·lusió a la realitat una, tot remet a ella. Tot ve sempre d’ella i a ella tot tornarà.

Fins i tot m quan sembla que no. Fins i tot quan es parla d’altres coses. Fins i tot en aquests casos s’està evocant la realitat una, se l’està demostrant, se l’està manifestat i fent palesa.

La inseparabilitat de tot plegat

De vegades semblarà que ens poguem allunyar, de la realitat, i que poguem fer veure que certes coses son irreals. De vegades semblarà que podem estar-ne al marge, i que construir una realitat al marge de la única que hi ha, sense la presència d’aquells elements que tot i que participen de la realitat, no tenen res a veure amb la nostra realitat.

No hi ha altres coses. Tot és sempre d’ella. Tot prové d’ella. Tot neix en ella i tot mor en ella. La realitat és l’inabastable tot, i res té existència fora d’ella. És la realitat qui et dona vida, i qui et pren la teva raó de ser. Ets per ella i mai seràs per tu mateix.

La inexistència de les altres coses

Ens ho torna a recorda el metre Ibn Ata’llah: «No va crear la teva voluntat perquè fos independent. Més aviat va crear-la per anular-la amb la seva i que, en fer-ho poguessis constatar que la decisió individual és una capacitat que depèn d’ella.» (Sobre el abandono de uno mismo. Hiperión ed. p.88, traducció lliure)

A la realitat res se li escapa. Ens ho dona tot, però tot segueix en ella. Entrega tota la seva essència a les formes que li donen cos. No es manifesta més que a través de les coses, però mai les coses arriben a ser realment coses, perquè sempre son ella. Té el control des del darrera. Governa sense aparentar que ho fa.

Vist des de l’òptica que ens ocupa, s’aprecia que només existeix la realitat. Les coses no son altres coses, sinó formes que pren. Cada objecte és sempre un aspecte. La única que té sentit és la de unicitat de la realitat, perquè si comencem a indagar sobre la realitat de cada cosa ens adonem que remet a aquesta gran unitat, que no se n’escapa i que només té lloc en el seu si. La realitat és allò que sempre venç, per molt que de vegades les coses vulguin allunyar-se’n i tenir vida pròpia.

Un mateix origen, un mateix oxigen

Tota la realitat es manté sempre unida. Per molt que poguem pensar que estem enfrontats als altres i que no tenim res a veure amb ells, som u amb ells, i ells son u amb nosaltres.

Tenim un mateix origen, ens alimenta un mateix oxigen, habitem un mateix univers i ens dirigim a un mateix horitzó. Per  què no ens donem la mà d’una vegada?

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies