26 Jun Un món regit per la desconfiança

Un dels grans problemes del món d’avui és que es regeix per la desconfiança. Ho posa de manifest el fet que cada pacte necessita el seu corresponent contracte. No hi ha acord que no s’apunti per escrit, o gairebé. Si en tinguéssim prou amb la paraula donada o, més encara, si confiéssim realment en els altres i en l’esdevenir, no ens caldria firmar res, i segurament gaudiríem de més pau.

És normal que cada pacte tingui el seu contracte, podríem dir. Ser prudent és de savis. Curar-se en salut és assenyat. I si passa res? I si allò que m’han promès no arriba? En efecte, és evident que els contractes són molt útils, no dic pas que no, però no ben bé d’això del que estem parlant, sinó de la confiança i la desconfiança. El contracte va arribar en aquell moment en que alguna persona va deixar de complir la seva promesa, i si això no hagués passat no hauria calgut prendre mesures ni entestar-se amb la desconfiança.

Em pregunto si realment la desconfiança i les mesures que aquesta ens porta adoptar serveixen per arreglar els problemes. És cert que això de desconfiar dels altres els fa comportar-se millor? Compleixen més, les persones, des de que es desconfia d’elles?

El pacte, la promesa

Què passaria si tothom complís? Què passaria si tothom donés la seva paraula, si tothom procurés respectar els compromisos adquirits, si tothom tingués plena confiança? Què passaria si ens obríssim, de nou, a no desconfiar i poséssim per davant de la seguretat l’objectiu de viure en pau i serenitat?

Ens posaríem en perill, potser? Les coses deixarien de funcionar? N’estem segurs? Ens dona seguretat, això de prendre mesures promogudes per la desconfiança? Realment serveix de res, la desconfiança? O només ens porta a estar encara més preocupats?

Que potser la por a que alguna cosa vagi malament ha de passar per sobre de la calma de confiar que tot anirà bé? Té sentit, que la desconfiança tingui tan de pes? Ben mirat, no és pas pels contractes i per la desconfiança, que el món avança. Perquè no procurem seguir avançant fent ús d’allò que ens fa avançar, valgui la redundància, i res més? Que potser la desconfiança es troba entre els elements que ens fa avançar?

Evita el mal, la desconfiança?

Em penso que sense la desconfiança el món avançaria igualment. Les coses, més o menys, anirien igual de bé. O més i tot, perquè viuríem més tranquils i relaxats, i no patiríem tant.

Sabríem que la por al mal pot fer més mal que el propi mal. Acceptaríem el mal pot tenir lloc, perquè no sempre és evitable, però evitaríem l’evitable desconfiança, i així tindríem un problema menys.

O és que potser amb la desconfiança hem aconseguit que es redueixi el mal? Algú s’ho creu? A algú li sembla que la desconfiança serveix per evitar més problemes que no pas els que provoca?