20 Mar A una altra lliga

Diuen que els poderosos juguen a una altra lliga, que no tenen els mateixos problemes que nosaltres, que estan per sobre de les lleis i que, fins i tot potser, són còmplices de molts dels nostres mals si no és que directament els provoquen.

És probable. És possible que rere les firmes de les grans multinacionals, de la banca o el comerç d’armes s’hi amaguin els membres d’uns clubs-gairebé-secrets de poderosos que, en connivència amb el poder polític i judicial, mouen els fils d’un sistema del qual la majoria de mortals ni tan sols en coneixen els rudiments més bàsics.

Les regles del joc són conegudes, oficialment, però no són aquestes les normes que imperen en última instància. Per sobre d’aquestes lleis hi ha encara un poder, un estament que les aplaudeix mentre se les salta, que en treu profit mentre fa veure que s’hi cenyeix i que, fent-ho, hi aporta alguna cosa.

Jo no ho crec, això. No crec que una colla de cínics estigui jugant a una altra lliga. Jo més aviat diria que juguen al mateix joc materialista al que juga gairebé tothom d’aquest país. Al joc del feta la llei feta la trampa, del mirar cap a l’altra banda, del si ningú no ho ha vist és com si no hagués passat.

L’altra lliga

L’altra lliga és una altra història. Completament diferent. És una lliga que té lloc en paral·lel a l’esmentada, però que es regeix per unes normes diferents i que, als ulls de l’altra, té una importància menor.

Em refereixo a una lliga que no té a veure amb el poder material, polític, judicial, policial, i que es regeix únicament per l’espiritualitat. El poder espiritual també existeix i és verificable: es demostra amb amor, amb idees inspirades i amb gestos sincers. Qui hi juga sempre guanya, perquè és transparent i vertadera. Si té un punt de competitiva ho és en les bones obres i paraules.

Una competició positiva

A l’espiritualitat s’hi juga des de l’interioritat, des d’allò més íntim d’un mateix. El seu objectiu consisteix en trobar la pau i aportar-la, en ajudar als altres donant-los allò que un ha trobat en si mateix, en procurar no fer allò que no agrada trobar.

A l’espiritualitat no hi juga qui no es busca. A l’espiritualitat no s’hi juga començant en camp contrari. L’espiritualitat comença a tenir lloc en el moment en que un entoma la pilota, admet que la té al propi terrat, i l’accepta malgrat cremi. Qualsevol moment és bo per jugar-hi, tots els indrets són indicats per fer-ho.

Els poderosos no hi juguen pas, a aquest joc, o no gaire. Ells s’ocupen de jugar portes enfora, més aviat, juguen a tocar la pilota dels altres, i precisament això és el què demostra que no juguen precisament a competir en bones obres. De fer-ho no serien tan poderosos. No juguen a cap altra lliga, aquests, i el què passa és que van guanyant. Guanyen de pallissa.

La lliga espiritual

L’altra lliga és una competició en la que hi juguen gent de tots colors, de totes les edats, de totes les procedències. No hi ha diferències entre els que hi participen, malgrat que pertanyen a tots els estaments i ordres. Són gent amb diferent nivell econòmic, educatiu o de cultura. I és que és un joc al qual hi pot jugar tothom: només es tracta d’aportar més del que es rep, de posar pau on hi ha guerra, de dir la veritat enlloc de mentides, de no voler treure partit pel benefici particular, sinó procurar el bé comí, etc.

I com s’hi juga, a aquest joc? És molt simple. S’hi juga de manera intuïtiva. Tothom té a dintre uns valors innats que són els que serveixen per jugar-hi. Del que es tracta és de recordar-los.

Hi ha exercicis que serveixen per fer-ho. Són els exercicis espirituals, pràctiques que les diverses tradicions sagrades han promogut i protegit durant anys i anys, per compartir-les i perquè no es perdessin.

Les pràctiques de les que ens parlen els guies espirituals serveixen precisament per això. Si no és el cas és que no es tracta de pràctiques espirituals vertaderes, sinó que només ho semblen. I és que està ple de trucs que hom pot confondre amb l’espiritualitat i que no són altra cosa que variants del joc que abans esmentàvem, el del poder i el materialisme.

El joc d’unir

El bé és el bon caràcter.
El pecat és allò que ens alterna internament
i que no ens agrada mostrar als altres.

Hadith

Les practiques espirituals no destaquen per tenir una forma o una altra, perquè en tenen moltes de diverses. Les pràctiques espirituals són recognoscibles perquè aporten resultats espirituals, és a dir, atorguen valors. Porten al ressorgiment d’uns valors universals que sempre hi han sigut i que sempre han imperat, malgrat haver quedat a l’ombra d’un poder que en treu partir d’amagar-los.

Són pràctiques internes, és a dir, cal que les persones les realitzin de manera activa, que s’impliquin en elles, però repercuteixen a fora, i per això són observables. Els que juguen a practicar-les aprenen a deixar de banda, progressivament, les regles del joc que imperen en l’altra lliga, per transcendir-lo, i cada cop el consideren menys rellevant. Només es preocupen de beure de la font de les coses importants, les sagrades, que són, des de sempre i per sempre, compartides per tothom.

I és el que el joc de l’espiritualitat consisteix a unir, a unir-se al món, a l’origen i als altres, a cultivar la sinceritat fins a assolir una transparència total, i això vol dir no tenir res a amagar… cosa que està als antípodes del joc que consisteix en amagar les cartes, dividir en blocs, separar-se dels altres i inferioritzar-los.