06 Oct Una cançó pot ser-ho tot

Una cançó és música, naturalment, però també són emocions, i potser records. I també és matemàtiques i física. I llenguatge. I qualsevol cosa, perquè una cançó pot ser-ho tot.

La vibració sonora que ens arriba quan escoltem una cançó ens transmet informació, i aquesta informació ens parla de tantes i tantes coses que no podem pretendre que cap cançó sigui, merament, una cançó. Les cançons són inseparables de tot allò que ens aporten, dels elements que les conformen, i amb els quals conviuen: ni la cançó és realment una cosa en si, ni cap dels elements que participen en ella són, tampoc, aïllables. No podem pretendre que quelcom sigui quelcom si no considerem que també és allò que no és aquest quelcom. Tot ho és sempre tot, per diferents que siguin les maneres com aquest tot se’ns presenta.

Tot està en tot

No hi ha àtoms, ben mirat, ni partícules elementals de cap tipus, perquè tot es pot tornar a dividir. Les coses, tal com les coneixem, no apareixen com una suma de molècules o d’elements, les coses només existeixen en la mesura que son un divisió aparent de quelcom més gran, universal i únic, inefable i inevitable.

Els colors, per exemple, apareixen quan se li posa un prisma a la llum. O les notes musicals, al seu torn, són audibles com a notes, en efecte, i a cada una d’elles podem distingir-les de les altres notes, però totes les notes són contingudes en cada nota, en forma d’harmònics, i mai podrem obtenir quelcom que puguem considerar, realment, “una nota” aïllada o separada de “les altres notes”.

Tot està en tot. No tenim manera de separar i aïllar res. Tot està sempre “en relació”. Mai existeix res que, en si mateix, pugui ser considerat quelcom independent.

L’individualisme, per tant, aquesta concepció del món que parteix de la individualitat d’un objecte, és un paradigma obsolet. No té un fonament ferm, perquè sempre es podria anar a trobar una unitat més petita o essencial, i mai la trobaríem.

L’experiència de la unitat

L’holisme, en canvi, pel fet de que parteix del tot com una unitat essencial –aquest tot al mateix temps inefable i inevitable, inncognoscible i cognoscible, experienciable però no cosificable– no especula sobre la base d’una essència minúscula independent, ni crea a partir de la suma o la combinació d’elements. Accepta que res és en si i que tot expressa sempre la unicitat de la realitat. Tot mostra una faceta o altra de la realitat, tot és la realitat una i res és en si.

L’holisme ens diu que tot el que veiem és sempre una mostra que fa aprehensible una unitat majestuosa que no pot ser reconeguda d’altra manera que a través de la multiplicitat. I és que la multiplicitat és útil: li permet a la unitat ser coneguda per si mateixa. Li permet ser subjecte i objecte, tenir un dins i un fora, mostrar-se i ocultar-se. La multiplicitat de coses que veiem no fa més que demostrar-nos la unitat subjacent a tot. Per tant, lluny de tenir sentit en si mateixes, i lluny de fer palesa només la diversitat, les coses hi són per revelar-nos la unitat.

Però tot el que experimentem és una experiència d’aquesta unitat. De fet, ni tan sols podem dir que siguem nosaltres qui ho experimenta, això, perquè la nostra individualitat també s’extingeix en aquest tot, sinó que hem d’entendre que és ella qui s’experimenta sempre a si mateixa, qui té experiència de si tota l’estona, de múltiples maneres, en múltiples llocs, en múltiples moments, perquè no hi ha res al seu costat o que li faci ombra. Només existeix ella.