24 Mar Una incertesa total

Vivim dies d’incertesa. Més ben dit: vivim temps d’incertesa. O potser caldria dir: la incertesa ha vingut per quedar-se.

Diria que si, que la incertesa ha passat a forma part de les nostres, i de fet, penso que sempre hauria hagut de ser així, de fet, perquè la incertesa és la condició natural de la vida, sempre canviant, i per creure en la certesa o l’estabilitat cal ser prudent: tota certesa és relativa, i tota estabilitat és temporal.

Ho hem vist aquests dies. I ens han calgut molt pocs dies per aprendre-ho. Ho hem après en un no res, i això vol dir que aquesta certesa que hem après és ben certa: la incertesa és norma, la inestabilitat és la constant en un món canviant.

El canvi

Hem d’aprendre a articular la nostra manera de viure sobre el canvi, no pas sobre l’estabilitat. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa sobre el demà. Agraïr l’avui i aprendre del passat, però obrir-nos al futur com un misteri, i no com l’escenari on volem que els nostres plans es facin realitat.

No ens queda altra, hem de reconèixer que per damunt dels nostres plans i ha els nostre no-plans, que els imprevistos han de passar a formar part d’allò que teniem previst, que les variables no son inferiors a les constants sinó al contrari, i que tot allò que podem preveure està subjecte a l’esdevenir, i l’esdevenir no està tant determinat per allò que fem o pensem, sinó sobretot per allò que ens transcendeix, que desconeixem i en relació a què només tenim dependència.

Som menuts. Ara ho hem vist. I de fet ja ho havíem de saber, però potser ens n’havíem oblidat. Ens havíem cregut amb control per, amb el poder de. I no: de control en tenim poc i de poder, menys.

El món primer

Som éssers dependents i si no ens ubiquem en el nostre rol de subjugació, en relació al medi i a la vida, no ens en sortirem. Per sortir beneficiats d’això que ens està passant caldrà que aprenguem a aferrar-nos menys a les veritats que ja ens són conegudes i obrir-nos més a les que estan per venir.

Per obrir-nos a l’escenari que la vida ens ofereix ens cal retornar a la consciència de la nostra petitesa. El món demana la nostra entrega –islam en àrab– l’acceptació de que som criatures dependents i que és ell, el món, qui ens porta, més que nosaltres a ell.

Nosaltres només el podrem portar, una mica, si deixem que ell, sobretot, ens porti a nosaltres. Ens havíem cregut que això anava al revés i ha arribat l’hora que donem a la coses el seu ordre natural: El món primer i les criatures després.