02 Mar El sufisme, una mística?

Si creiem que la mística és un estat d’èxtasi estàtic, una experiència de fusió amb la divinitat i retirament del propi cos, de connexió amb el sagrat però a la vegada d’aïllament o separació respecte a l’existent, aleshores hem de reconèixer que el sufisme no és ben bé una mística.

Ara bé, si entenem que la mística és una penetrant degustació dels sabors que la vida ofereix, un gaudi sublim de la bellesa del món, una experiència d’amor incondicional… Si meravellar-se amb el fet de l’existència, testimoniar la immensitat del món i sorprendre’s de la seva mera possibilitat és una experiència mística, aleshores, se’ns dubte, el sufisme ho és.

El sufisme no proposa un trencament. No aniquila les dimensions personal, social o natural de la vida. Tots els àmbits de l’existència hi tenen cabuda, en l’univers sufí. El sufisme és la connexió de tots aquests àmbits amb llur origen vital, a través d’una força vivificadora a la vegada recognoscible i misteriosa. El sufisme és, simplement, la integració de l’existent en el si del real. I aquesta unió no reclama l’extinció d’allò que ens particularitza… o potser sí?

I si ens retirem a la cova de muntanya i esperem a veure què passa?