Una via d'autoconeixement - Sufi.cat
300
post-template-default,single,single-post,postid-300,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Una via d'autoconeixement

Una via d’autoconeixement

El sufisme és una via d’autoconeixement.

Si té un objectiu, aquest és, en paraules de Titus Burckhardt, “donar accés al coneixement immediat d’allò etern[1]. “Aquest coneixement”, afegeix Burckhardt, “pel fet de ser u amb el seu objecte, allibera les existències individuals del seu encadenament fatal”. És a dir, i pel què entenc, el l’espiritualitat sufí comença per ser una via de coneixement d’un mateix… però resulta en la descoberta d’allò que ja no és un mateix.

El mateix Burckhardt ens il·lustra aquesta paradoxa amb un exemple: “El cub d’una roda n’uneix els radis, i a la vegada és allò que en fixa les direccions divergents”. Ara bé, “en la mesura que els radis s’apropen al centre, també s’acosten entre si; per tant, no coincideixen sinó en el centre, i allí deixen de ser radis”.

Vet aquí la paradoxa: allí on tots els radis es troben és on ja no hi ha radis. I per tant, si entenem que res que existeixi pot independitzar-se del seu origen, entendrem que allí on totes les existències retroben el seu origen comú és on ja no hi son com a existències. O el què seria el mateix: allí on la persona troba la raó de la seva unicitat és precisament allí on ja no és ella mateixa.

Deu ser que la nostra essència més íntima és, però no és nostra.

 

[1] Introducción al sufismo, Paidós ed. (2006).

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies