Viu i vivificador - Sufi.cat
4933
post-template-default,single,single-post,postid-4933,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Viu i vivificador. Foto

Viu i vivificador

No hi ha més déu que ell,
Ell és el viu.
Alcorà, 2:255

A l‘Alcorà, Al·là apareix com al-hayy, el viu, el vivent. Al·là és viu en si mateix. Al·là és la vida vivent. A la vegada. Al·là és al-muhyi, el vivificador, qui dota de vida a allò que en té. Ambivalent sense deixar de ser únic, en si mateix i generant l’alteritat, Al·là “és subsistent i tot ho sustenta” (Alcorà, 2:255). És la vida i la font de la vida.

La força o font de la vida és quelcom que es troba present en la vida mateix. Així la sustenta. On hauríem d’anar a buscar a Déu, si no és en l’existència? Com podríem saber què és la vida i quina és la seva font, si no estem vius? Al·là no és només un creador que s’amaga. Al·là també és una força que alimenta, una font que rega. Com a origen és ocult i com a sostén és cognoscible.

En prendre vida esdevé simultàniament viu i vivificador. Alhora, perquè per ell, o per ella, fer una cosa és fer-ne dues a la vegada. “Tot ho he creat per parelles”, diu (Alcorà, 51:49). Crear és ser. Existir és conèixer. Viure és sentir. Prendre consciència és descobrir l’inconegut i recordar el conegut. Percebre és reconèixer.

La realitat és adual, no és ni plural ni singular, és les dues coses a la vegada. No podem separar el món de Déu, però tampoc podem confondre’l amb ell. La realitat és una i múltiple a la vegada, Al·là i l’existència són tant en plural com en singular. S’uneixen i se separen com marees en oceans: “Som més prop d’ell que la seva vena jugular”, diuen els Déus de la seva relació amb la criatura” (Alcorà, 50:16).

L’ambivalència i la unicitat

La perspectiva adual, o de perplexitat, concep que la qual la unitat i la pluralitat són el mateix. No assumir tal/s perspectiva/es ens porta a caure en el dualisme, el qual hem d’evitar. Per assumir l’adualitat, en primer lloc, no podem creure en la nostra individualitat. Cap criatura té entitat en sí mateixa. La realitat de la vida és una interrelació. Tota cosa que existeix ho fa gràcies a altres coses que també existeixen o han existit. Són els altres els que permeten que hi hagi un jo. No s’existeix com a jo si no s’és, també l’existència en la seva totalitat.

Per poder prendre una forma d’existència concreta una vida accepta mantenir un vincle indefugible amb tot allò que no és aquesta forma d’existència, fins al punt que la frontera entre ella i allò que no és ella deixa de quedar clara. No sorgeix un jo si no sorgeix un no-jo. La perplexitat és el fet que el jo i el no jo poden ser vistos com a entitats oposades, però també complementàries: allò que no ets és quelcom que també ets. El no-jo no és jo, però plegats formem un altra jo, un jo més ampli.

L’obert

Res està definitivament tancat, per tancat que sembli. Així és com el transcendent s’immisceix enmig de l’immanent. No podem concebre l’immanent sense assumir que el transcendent resideix en ell. Tampoc podem, i aquest és el segon extrem en el que no hem de caure, concebre un transcendent sense dotar-lo d’immanència. “Allà on mireu, sempre hi trobareu la faç de Déu. Déu és immens, Déu ho coneix tot!” (Alcorà, 2:115).

L’immanent i el transcendent fan matx. El viu i el vivificador son i no són el mateix. Malgrat que el viu es deu al vivificador, el vivificador també és Viu. La unicitat de la realitat no està dissociada de la seva pluralitat. Tot és u i no és u.

El dins i el fora son dues coses si la porta que les separa és tancada. Si l’obrim, però, en passen a ser una de sola. L’adualitat és una perspectiva que contempla la interrelació de tot plegat, Al·là és un vincle que funciona tant si les peces que enllaça estan obertes com tancades.

Una exterioritat a dins nostre

Si només considerem a Déu com a una exterioritat, aleshores hauríem de pensar que la vida no té cap sentit, perquè allò que li dóna sentit no es trobaria en ella. Perquè viure una vida el sentit de la qual no pot ser descobert? Quin sentit tindria viure si la pròpia vida no ens permetés entendre perquè serveix?

Viure la vida és estar viu i, al mateix temps, ser testimoni de la revelació que la vida aporta. Estar viu és percebre la pròpia vida i descobrir el fet de la vida. Conèixer-se a si mateix és conèixer el secret de l’existència. No hi ha forma d’existència a la quan no se li reveli el sentit de l’existència. Si hi ets, ets. Si ets, hi ets. Si existeixes ets real. Si estàs dotat de realitat, prens existència. És a través de conèixer el cognoscible que es pot conèixer el misteri.

Creure en la vida

Per creure que la vida té sentit cal considerar que allò que li dóna sentit resideix, també, en ella. I en allò que no és ella. Creure en la vida és creure en el viu, però també en el vivificador. Acceptar la vivesa d’una criatura és reconèixer que la vida d’aquesta criatura és indissociable del fet de la vida. La vida i el sorgiment de la vida no es poden separar. La font de la vida és present en cada forma de vida que estigui vivint. El vivificador és present en tot allò viu i s’hi associa o se’n dissocia en funció de si la porta a través de la qual ho apreciem és oberta és tancada.

El sentit de la vida es troba en la vida mateix, doncs, però també fora d’ella. En el seu origen i en allò que no és ella. No hem de pensar pas que el sentit d’una cosa només es troba en ella. Si ho penséssim estaríem identificant tal cosa amb Déu, perquè creuríem que la força de la vida pot emergir de dins mateix de cada forma de vida. I no, ni nosaltres ni cap criatura viva és Déu. Res pot identificar-se a Déu. El viu no és el vivificador. El generador no és la corrent.

Viu i vivificador

I a la vegada sí que ho és, perquè l’existència és sempre la revelació de Déu. La vida és la manifestació del vivificador. El viu és el rostre del vivificador. No hi ha electricitat que pugui mantenir la seva energia al marge de la font generadora.

La font acompanya sempre el riu, ja que de fet el riu no neix enlloc. Quan surt a la superfície emergeix de sota terra. Però es trobava a sota terra perquè la pluja hi havia penetrat. I la pluja provenia d’uns núvols que al seu torn no eren altra cosa que l’evaporació de l’aigua dels mars, o del mateix riu.

On és l’origen, doncs, si no és a tot arreu? On és el vivificador, si no en la vida?

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies