07 Des Volem acollir (vol dir que ens obrim a l’inconegut)

Quan acollim ho fem respectant allò que ja és en si mateix. Quan acollim respectem l’individu tal com és, i això vol dir que reconeixem el valor que té en si mateix, i que no pretenem aprofitar-nos-en o treure partit de la seva aportació. No n’hem de voler extreure cap benefici, quan acollim. ¿Perquè? Doncs perquè acollir és obrir-se i prou, sense expectatives.

Ara bé, de l’obertura en sorgirà una transformació, d’això no n’hi ha dubte, però arribarà quan hagi d’arribar i ho farà de la marea que ho hagi de fer. Quan ens disposem a acollir encara no en sabem res, de la naturalesa d’aquest canvi.

Quan parlo d’acollir no em refereixo a acollir només a persones que venen de fora. També a les que ja son aquí, i que son veïns i veïnes nostres –de fa molt o fa poc–, i que són diferents a nosaltres: Ho són perquè escullen tractaments mèdics diferents als que nosaltres escolliríem, ho són perquè resen a deus diferents i ho fan d’una manera diferent a com ho fem nosaltres, o ho són perquè, simplement, mengen o vesteixen de manera diferent.

Quan parlo d’acollir no em refereixo només a acollir persones. També em refereixo a acollir trets, característiques, parts de la nostra pròpia personalitat, perquè en nosaltres mateixos també hi ha pluralitat. També nosaltres som pluralitat, també nosaltres –un mateix– som contradictoris i divergim de nosaltres mateixos.

No sempre volem escoltar rock i no sempre volem escoltar jazz. De fet, no sempre volem escoltar música. Però sempre volem acollir el nostre estat, sigui quin sigui (mentre aquest no destrossi als altres, naturalment).

De la mateixa manera que nosaltres ens acollim a nosaltres mateixos i ens realitzem a nosaltres mateixos, una societat també ho ha de fer.

Acollir a l’altre

Si contemplem a l’altre tenint en compte les nostres pròpies coses, no estarem realment contemplant a l’altre. Per acollir cal acceptar, i per acceptar cal observar allò que és, tal com és. No ho podrem acollir si no li permetem ser tal com és. És clau doncs, per poder acollir, saber apreciar, és a dir, saber mirar i saber escoltar.

Acollir és, en paraules de Francesc Torralba (Afrontar la diversitat. Do i tasca, amb Lluís Duch i Vicenç Villatoro) “una activitat, però una activitat Sui generis, perquè en sentit propi no radica tant en fer alguna cosa, sinó en deixar fer l’altre.”

Acollir és enriquir-se, perquè és adquirir quelcom que no teníem. En la relació amb l’altre hi ha un component de misteri, i si no entenem que el nostre hoste ens aporta quelcom que ens resulta inconegut no estarem entenent la seva aportació, la seva vàlua, i no estarem actuant com a vertaders hostes.

“L’hospitalitat només és possible si l’amfitrió deixa de pensar en ell mateix i pensa en l’altre”, diu Torralba. “La recepció de l’altre estrany en la casa no altera accidentalment a la vida de l’amfitrió, sinó que l’altera substantivament. La seva vida deixa de ser el que era i es transforma la seva personalitat. Sí la pràctica de l’hospitalitat es desenvolupa autènticament, si l’amfitrió acull integralment, la seva naturalesa muda substantivament.”

Transformació en doble sentit

En acollir ens hem obert a acceptar allò que és, tal com és. Però… “en l’hospitalitat es produeix un moviment substancial en un doble sentit, perquè no només canvia la persona de la amfitrió, sinó també la de l’hoste.”

“Si l’hospitalitat es produeix de tal manera que amb dos protagonistes es poden expressar amb llibertat, la trobada resultant altera positivament la identitat d’ambdós.” Però això no vol dir que l’amfitrió hagi acollit per transformar a l’hoste. Em sembla important remarcar-ho: Això només és dóna secundàriament. D’entrada la voluntat de l’amfitrió era, simplement, la d’acollir a l’hoste tal com ell ja era. De no ser així no es tractaria d’un bon amfitrió.

“En la pràctica de la hospitalitat es produeix una mutació de la identitat de l’amfitrió i de la de l’hoste.” En efecte, però insisteixo en que aquesta és secundària, impensada, de retruc, perquè de ser buscada, intencionada o provocada no seria realment una transformació deguda a la trobada. És “com a conseqüència de la trobada”, que “ ambdós s’alteren en significativament, de tal manera que ja no s’identifiquen amb el que eren abans de l’encontre.”

El canvi es dóna amb la trobada, no abans, i per tant no pot ser buscar –per cap de les dues parts–. De ser-ho estaríem parlant de projeccions: si ja sabem què ens aporta l’altre, no l’estem acollint. Torralba ho diu d’aquesta manera tan bonica: “L’hospitalitat és una virtut geogràfica (que consisteix a fer espai a l’altre estrany), però també una virtut temporal (ja que consisteix a donar es temps a l’altre estrany).”

L’hospitalitat és “una aventura per un territori desconegut”, quelcom que “exigeix necessàriament La curiositat”, i per això ”aquesta curiositat exigeix optimisme.” Sense optimisme no ens atrevirem a aventurar-nos a acollir. És a dir, acollim perquè creiem que fer-ho ens enriquirà, però no estem segurs de si serà així. Simplement estem a disposats a córrer el risc de fer-ho perquè considerem que val la pena.

És per això que l’hospitalitat és “quelcom essencial que transforma enterament la persona que acull”. Hem corregut el risc d’acceptar una cosa desconeguda, ens hem obert, i és de l’obertura que en sorgeix la transformació.

“L’amfitrió que practica l’hospitalitat surt de si mateix (extàticament) a la trobada amb l’altre, i aquesta sortida no en dissol la identitat, sinó tot el contrari, l’exposa i la enriqueix significativament amb la presència de l’altre hoste.”

I és que “l’essència de l’hospitalitat rau, finalment, a refusar la idea que hi ha fronteres que no es poden creuar”, diu, magníficament, en Torralba. Resumint: o ens disposem a transformar-nos i a eixamplar els nostres límits, o no estarem en condicions d’acollir, perquè acollir no és altra cosa que obrir-se a l’element inconegut que l’altre ens ha d’aportar.

Som-hi valents!