07 Feb Acceptar a Déu

Si per Déu entenem allò ha fet i fa que ara mateix podem estar aquí vol dir que Déu tant pot ser vist com un patriarca creador que genera l’univers en set dies, com que el considerem el motor del Big Bang i de l’evolució de l’especies, o que l’entenguem com la mare de totes les coses.

Amb això no m’hi fico, cadascú sabrà com ho veu. Senzillament defenso que, com a fet creador, Déu pot ser qualsevol cosa, coneguda o desconeguda per nosaltres, i que per acceptar-lo només cal que hagi fet possible que ara nosaltres siguem nosaltres. No cal que el definim d’una o altra manera, ni que en tinguem d’una manera o altra. N’hi ha prou amb que reconeguem la nostra existència i la sapiguem depenent d’una preexistència, que no és altra cosa que la realitat que li ha donat origen, ens la imaginem com ens la imaginem.

Déu, el fet creador

Mai cap religió ha dit tenir una definició completa per Deu. De Déu sempre s’ha dit que en podríem dir menys coses de que no pas les que sí que se’n podrien dir. Per tant, i vist així, a Déu no podríem tenim manera de negar-lo… mentre considerem que nosaltres, efectivament, ara som aquí.

Si creiem que nosaltres nosaltres i que el món és món vol dir que també creiem en allò que ho ha fet possible. Quelcom, un conjunt de coses, ha fet possible que això fos així. Què en sabem, de tot això que ho ha fet possible? Doncs ben poca cosa. I probablement caldrà que hi posem imaginació, a l’hora de fer-nos a la idea del tema, perquè això de pretendre entendre com és que som aquí ens depassa, i molt probablement tot el què en podrem dir o imaginar serà insignificant o directament fals.

Som aquí

En tot cas però, i aquesta no és una qüestió menor, si ara som aquí es perquè per alguna raó això ha esdevingut així. Certes coses hi han sigut abans que nosaltres i han conformat el món tal com es, fent que ara l’estat de les coses sigui el que és.

Aquests fets que han determinat l’univers i l’han conformat tal com és, siguin coneguts per nosaltres o no, són realitzats per Déu en la mesura que Déu és allò que fa les coses.

A Déu no el coneixem més que de manera indirecta, perquè si bé veiem les conseqüències de la seva acció, no podem accedir al motor que esperona aquestes mateixes accions. Qui es creu en condicions de dir com es genera la vida? Qui es creu capaç d’afirmar que pot crear un món com aquest univers que sabem que, tanmateix, té existència i que en formem part?

Déu, més inconegut que conegut

Admetre Déu no vol dir altra cosa que acceptar que d’allò que t’ha fet com ets, en saps ben poca cosa. Acceptar a Déu és acceptar la petitesa davant del passat, és admetre que no tot el passat podrà ser conegut. Acceptar a Déu es acceptar el misteri del propi origen. Acceptar a Déu és conformar-se amb el fet que les causes d’allò que vivim i experimentem ens resultin inefables. Acceptar a Déu és renunciar a la pretensió de trobar respostes per a totes les preguntes.

Però acceptar a Déu també és acceptar que, efectivament, la creació ha sigut creada, d’alguna manera o altra, i que aquesta creació sí que pot ser viscuda al 100%. Acceptar a Déu és aprehendre el món tal com és, i gaudir-ne tot allò que pot ser gaudir. És a dir, és admetre que l’existència es real.

Creure en Déu i en el món vol dir acceptar la doble naturalesa de la nostra condició: que coneixerem al 100% allò que tenim a disposició, i que, en canvi, no en sabrem res d’allò a que no tenim accés.

Humilitat

Pretendre que Déu sigui susceptible a ser demostrat seria pretendre que tot el passat vingués al present, seria desitjar que allò que se’ns escapa no ho fes, i ens fos revelat i demostrat.

Acceptar a Déu, en canvi, és considerar-se petit al seu costat. És acceptar que el present és un petita cosa en el marc d’una història molt mes gran, de la qual des del present poc se’n pot conèixer. Acceptar a Déu es tenir una posició humil respecte a l’existència. Alhora, però és oferir-se a que la menuda posició que un ocupa prengui tota la seva força, perquè aquesta petita existència pren sentit en el marc d’una gran realitat de la qual participa.

Saber-se menut és saber-se part d’allò gran. En canvi, creure’s gran i capaç d’entendre-ho i conèixer-ho tot és no saber com n’és de gran, la realitat. És treure-li al món i a allò que sigui que l’ha provocat, la seva grandesa.

El Gran és Ell, Déu, no nosaltres. No ens correspon a nosaltres conèixer-lo. És Ell qui ens coneix, qui ens ha generat i qui ens manté en vida, i és Ell qui deu saber com s’ho ha fet perquè això sigui possible.

Poc en sabem nosaltres, d’això.