Certesa i creença - Sufi.cat
1771
post-template-default,single,single-post,postid-1771,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Certesa i creença

Certesa i creença

De vegades no tens sensació de certesa… però tampoc no tens dubtes. De fet, diuen que la certesa és absència de dubte. Només això. Res més. No és un coneixement concret, no és un estat que pugui definir-se i que si la volem afirmar ja fem tard, diuen també.

La certesa no és altra cosa que l’absència de dubtes, aleshores sembla. La vida és viva, està en procés i, per tant, és canviant. Això vol dir que, inherentment, la certesa també es transforma i canvia de forma. Cap certesa podria romandre, per tant, i ni tan sols podria ser transmesa.

Si no se la pot atrapar, a la certesa, vol dir que tampoc no pot ser adquirida com a tal? Jo diria que sí, permeteu-me. em penso que que la certesa existeix –com a tal, i no com una mera absència de dubtes–, i m’atreveixo a afirmar que, en certes ocasions, l’he arribat a experimentar.

La certesa existeix, i tant que sí, i té forma de perplexitat. Cap certesa roman més d’un nanosegon, potser, però després deixa una certa cua, i la sorpresa sí que perdura una mica. La meravellosa sensació d’haver percebut una certesa ens deixa estupefactes, i aquesta estupefacció sí que dura una mica més que la pròpia certesa.

La constància de la certesa ens deixa diferents. La certesa és transformadora.

Com es manifesta?

La certesa és la sorprenent sensació de que tot quadra: com si allò que li passa al món és allò que esperàvem d’ell; com si allò que fem és, justament, el què havíem de fer. O encara més: com si allò que passa en el món fos més increïble que el que havíem esperat d’ell, com si la nostra visió fos, per uns moments, més clarivident del que és habitual.

Això és la certesa, un afegitó que no pot ser demostrat científicament i que converteix la realitat en un miracle, una constatació de la veritat que escapa a ser justificada, perquè justificar-la necessitaríem d’un procés temporal de què no disposa.

El coneixement autèntic –la certesa– ens deixa bocabadats. De fet, si el coneixement que tenim no ens deixa perplexos no podem dir que es tracti, efectivament, de coneixement: serà mera informació. I d’informació acumulada se’n pot arribar a tenir molta, però per molt útil que resulti, de poc serveix en el camp de les vies espirituals, que del què tracten és de les experiències mantingudes i per mantenir, i no de les coses pensades i estudiades.

 

És vivència

 

La certesa és efímera, però és i se’n té constància. És sinònim de perplexitat, de meravella, de sorpresa, i és iniciadora d’un estat que, amb esforç i educació espiritual, es pot provar de convertir en permanent.

Això no és fàcil, i implica lluitar contra la seva pròpia naturalesa evanescent. Però tanmateix aquest és el sentit de les vies espirituals que realment ho són: Ens porten a avançar cap a l’origen, a fer un viatge de retorn, a que allò que no té forma prengui cos i a que allò que sí que la té se’n desfaci una mica. L’espiritualitat alleugera allò pesat i densifica allò eteri.

Per tant, i això és el què dona sentit a les vies espirituals amb un mètode real, la certesa pot ser sostinguda: Estar en la certesa és mantenir un estat canviant, adaptable a una realitat en procés constant. Sinó, l’estat de certesa només duraria un nanosegon, i és que la via espiritual, ens diu, ens porta a la llum, i en la llum no hi ha foscor. Això ha de voler dir que la llum, d’una manera o altra, ha de poder romandre.

L’estat de certesa que perdura deu ser un estat de perplexitat constant, deu ser el fet de mantenir, davant dels canvis i davant al món, una actitud absolutament espontània i lliure de judici i voluntat. La certesa exigeix pura entrega. La certesa, per romandre, reclama que ens despullem del tot, que ens purifiquem de tota intenció innoble, per tal que podem apreciar, ens cada gest d’un món que es belluga, un indici de la fesomia del buit que a través seu s’entremet i es vivifica.

Veure el món, permanentment, com un regal que ens permet apreciar l’inapreciable, vet aquí l’estat de certesa en què habiten els savis. No en tinc cap mena de dubte, de que aquest estat de perplexitat és l’estat de consciència natural dels savis, que han naturalitzat en si un estat que pertany al regne del cel, més que al de la terra, i han transcendit la tosca naturalesa d’aquest món temporal.

Crec que fermament que això de sostenir la perplexitat és possible, perquè em consta, en primer lloc, que la perplexitat existeix i, en segon lloc, que hi ha mètodes efectius per fer que perdurin. Així les coses, em veig en cor d’afirmar que ni la certesa és només una absència de dubtes, ni tampoc és un estat que, necessàriament, s’hagi d’extingir.

Sostenir la certesa

Per aconseguir sostenir la certesa cal esforç espiritual. Hi ha mètodes que hi ajuden, i aquest és el sentit de les vies espirituals, escoles de l’esperit on s’ensenya a viure amb el cor obert i la veritat a la punta de la llengua, amb els ulls i les orelles desperts i amb la ment tranquil·la.

Els ritus de la via sufí Qadiriyya Boutchichiyya no deixen espai al dubte, i em remeto a aquestes pràctiques perquè són els exercicis espiritualitat que millor conec. Quan els practiques no et pares a pensar si haurien de tenir una forma o altra, no els voldries diferents a com son, perquè ben aviat demostren ser efectius. Abans que el dubte es pugui posar sobre ells ja han donat resultats.

La certesa que té el deixeble d’una via espiritual li dóna tal sensació d’absència de dubte que autentifica la via en qüestió. Si quan hom realitza certes practiques espirituals es queda amb una certa sensació de dubte, es planteja si son realment efectius, aleshores és que la cosa no va per bon camí.

El dubte pot sorgir, naturalment, perquè som humans i els humans som imperfectes, però la certesa com a tal també ha de fer acte de presència, i això farà que els dubtes s’atenuïn i decreixin. Si la presència de dubtes és minvant és senyal que l’espiritualitat s’aviva.

Però els ritus d’una via espiritual viva aporten més que una progressiva absència de dubtes, insisteixo: Ens deixen bocabadats. Ens aporten certeses, dic, flaixos de llum que ens desperten i ens fan constatar que, en efecte, la certesa existeix. El deixeble d’una via espiritual ho és perquè té constància de la llum que li aporta la seva pràctica. Sense això no hi seguiria una via, el deixeble, i buscaria en un altre lloc.

Bocabadats

Encara hi ha més. Seguim. La gràcia d’una via, com no pot ser d’altra manera, és el camí, i el deixeble de la via sent una set d’espiritualitat que el manté en aquest camí. És la set el què el porta a seguir practicant els ritus de la via, a avançar en el camí espiritual que poc a poc li aporta la intuïció de que la certesa pot romandre.

I és que la perplexitat és una manera de veure les coses, és una manera de percebre el món, oberta i lliure de judicis i voluntats. És espiritualitat pura. I els ensenyaments espirituals són vertaders si apunten a aquesta direcció. Quan es diu que el camí espiritual és progressiu es vol dir precisament això: Primer aporta la certesa que es percep quan els dubtes desapareixen. Després sorgeixen flaixos de certesa, brots de llum reveladors. Després, aquests s’incrementen en nombre i freqüència, i tot i que segueixen sense ser permanents, cada cop tenen més presència. Això és, precisament, el que porta a deixeble a pensar que, potser sí, la llum de la certesa pot arribar a ser mantinguda en el temps

L’efecte col·lateral de la presència incrementada i intensificada de flaixos de llum reveladora és un canvi en la manera d’aprehendre el món i en la manera d’entendre’s a un mateix. Això és el que obrirà les portes a que la perplexitat s’instauri.

Com que l’experiència de les certeses és transformadora, les creences també canvien, i allò que abans semblava una autèntica bogeria comença a semblar plausible. En aquest estadi el deixeble ha d’anar en compte: No està boig, per molt que de vegades li pugui semblar que s’hi torna. És la realitat la que es diferent del què es pensava, i és això el que fa que hagi de canviar de manera de veure el món. Les certeses que ha copsat l’han portat a entendre que les coses són diferents a com es pensava, i el següent pas consisteix en assumir que això porta a un canvi en la manera d’entendre les coses: No és bogeria, no, és tot el contrari. És lucidesa. És inspiració.

El camí

Qui veu que la llum existeix, i és sabedor de que coneix un mètode que l’aporta, i el segueix amb constància i perseverança, sap que la promesa es complirà: la llum impregna ja tants elements que els que resten foscos, per defecte, han de poder passar a la part lluminosa sí o sí.

Això és creure, això és el què vol dir ser creixent, i és cert que es necessita haver vist una mica quelcom per creure… però també és cert que quan s’ha pogut apreciar una mica la llum es té constància de la seva força, i s’hi creu amb més i més força cada cop que es presenta. Una vegada s’ha constatat que la revelació és possible, no és té dubte que la cosa s’ha de poder incrementar.

El creient esdevé creient per alguna cosa, i no pas en va. Té les seves raons per ser-ho, que s’anomenen certeses, i té plena confiança en el camí que segueix, perquè l’experiència que ha tingut li indiquen que hi pot creure.

S’ha de veure per creure, sí, però una vegada has vist, la visió que has tingut et porta a creure en més meravelles. És la lògica, el que ho fa possible: Com que el camí s’ha revelat efectiu, i la llum, efectiva, la creença en que el rumb ha de prosseguir in crescendo té ple sentit.

El creient no ho és perquè sigui tonto. Al contrari, el creient ho és perquè l’experiència li diu que ha de creure. Senzillament. I és que per molt que diguin que la certesa és l’absència de dubte, la certesa és llum, i se’n té constància, i no nomñés això sinó que, a més a més, hi ha manera de fer que aquesta llum s’incrementi dia a dia.

1Comment
  • Carme
    Posted at 23:16h, 23 Gener Respon

    Me’n vaig a dormir amb el primer escrit a dins meu, feliç, pensant amb les meravelles que t’esperen. A les 6h m’he llevat, oh! un altre escrit! Un neguit d’il·lusió. No tinc paraules de tan meravellós. M’has donat llum, certesa i molta força espiritual. M’has tret dubtes. Una de les frases, totes certes i boniques: “L’espiritualitat alleugera allò pesant i densifica allò eteri.” Gràcies! SALAM

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies