Cosificar a Déu - Sufi.cat
1854
post-template-default,single,single-post,postid-1854,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Cosificar a Déu

Cosificar a Déu

No triem. No triem a les persones que ens rodegen i ens estimem. Pot semblar que hem escollit estar amb elles, però de fet, vist amb perspectiva, elles simplement han aparegut a la nostra vida, i per una raó o altra s’hi han quedat i hi han jugat un paper important. Si haguéssim escollit nosaltres, probablement, moltes de les persones que han marxat serien aquí amb nosaltres, i algunes de les que tenim a prop serien ben lluny.

Nosaltres, com a persones que som, prenem decisions i emprenem el nostre camí, però la realitat, lluny de deure’s al mandat dels nostres actes, té vida pròpia, ens transcendeix, i ens porta per on vol, hi hagi o no afinitat amb la voluntat que nosaltres teníem.

Com les persones que ens acompanyen en aquest camí que és la nostra vida, totes les altres coses que fem i desfem son fetes i desfetes per la pròpia força que impulsa aquesta vida, no per nosaltres mateixos, que només som un objecte més dels molts que circulen per ella. No som nosaltres els que triem què som i què fem.

Qui tria és Déu. I malgrat que Déu no és res, perquè no és cosa, ni és ningú, perquè no és persona, és qui tria, és el què determina que les coses siguin com som, és qui les procura i qui les proveeix, i és allò que se les endú i les descompon. Déu és una força motora que transcendeix els objectes però resulta visible a través d’aquests, que de per si no es mourien, ni hi serien ni tan sols s’imaginarien.

Personificar i cosificar a Déu és com absurd, i és caure en l’error, de fet, però fer-ho té sentit, és útil, i si sabem entendre que quan cosifiquem a Déu, el mencionem o l’invoquem, no l’estem limitant ni imaginant, sinó que simplement estem evitant associar-lo a altres coses i persones que sí que existeixen, aleshores fer-ho resulta interessant.

No sabem imaginar-nos que quelcom pugui no ser cosa. És per això que cosifiquem a Déu. No ho podem fer d’altra manera. Però hem de fer-ho saben que Déu no és cosa, i que en cosificar-lo ens estem referint a una no-cosa cosificada. Cal tenir present en tot moment que Déu no és assumible ni associable, i que atribuir-li això o allò només té sentit perquè serveix per deixar d’atribuir-ho a això o allò.

Com que les persones i les coses no som creadors d’aquest món fet de persones i coses, diem que un creador ha creat aquestes persones i coses. Però aquest creador no és tal. Entenguem-nos.

Cosificar a Déu serveix per entendre que allò que ens determina no és cosa, és a dir, que no és una altra cosa, que no és una de les coses conegudes o cognoscible. Atribuir la creació a Déu és reconèixer que cap cosa l’ha creat. Parlar de Déu serveix per remetre a l’altre, respecte d’allò conegut. Parlar de Déu serveix per posar en valor allò inefable que, tanmateix deixa rastre en tota cosa.

L’altre, Déu, no és cosa, però ens governa i ens regeix. És desconegut i inefable, no és res que podem adjudicar-li, però si li associem coses per dissociar-les, precisament, d’allò que no té la força motora que Déu té. No hi ha creador, per entendre’ns, però considerar-ho és millor que considerar creadores a les creacions.

Cosifiquem i personifiquem a Déu, en si mateix, per no identificar-lo a les altres coses o persones. En donar-li a Déu una entitat que no té, ens ajudem a nosaltres mateixos a dissociar-lo d’allò que sí que té entitat, d’allò que sí que és cosa o persona… i es que si quelcom té entitat és que no és Déu.

Déu escapa a ser una cosa, i és precisament per això que el cosifiquem: per desunir-lo d’allò a que no està unit i des-identificar-lo d’allò que no és. Nosaltres no som déus ni som creadors ni sabem com fer i desfer la vida. Res ho és. Només Déu és Déu i res hi ha al seu costat que se li assembli. És per això que l’anomenem i l’invoquem, bo i sabent que fer-ho no és remetre-hi, ni parlar-ne, ja que fer-ho és impossible. No és per descriure’l a Ell que el cosifiquem, és per deslligar-lo de nosaltres i de tota cosa que ho fem, perquè Déu escapa a ser una cosa.

I les coses escapen a tenir pel mànec la paella de les seves pròpies vides. Cal que l’entreguin, i cal l’entreguin com qui firma un xec en blanc. No creure en Déu o no fer-hi referència pot ser caure en el parany de creure que realment tenim autoritat sobre les coses que ens passen, i aquesta confusió seria caure en el parany del nostre ego, que és creu creador d’alguna cosa.

Prefereixo mil cops caure en el parany de parlar de Déu i mencionar-lo, tot i que sé que no té nom i que no és cosa.

Tags:
, ,
No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies