15 Gen Déu m’ha fet així

–Bé, ets com ets, no s’hi pot fer res, va dir-me per concloure la conversa.

–Sí, Déu m’ha fet així, vaig dir. No s’hi pot fer res.

–I perquè Déu?

–Ni idea, vaig respondre, com vols que ho sàpiga? Déu és allò que m’ha fet així, com vols, per tant, que jo sàpiga què és? Som massa poca cosa, no podem saber a què ens devem, no està al nostre abast saber-ho tot.

–Però… no creus en Déu?

–No crec que Déu sigui una cosa. No crec que el podem pas cosificar o personificar. Hi faig referència, però no el descric, ni pretenc conèixer-lo. Tan sols he dit que a allò que m’ha fet com sóc ho anomeno Déu. No en sé res més. Sé que sóc com sóc, però no sé perquè sóc així, ni com ha estat possible, per això em remeto a Déu.

–I només amb això ja pots parlar de Déu? Però si no en tens constància…

–No, no en sé res. Però per parlar de mi, i crec que de mi sí que en sé alguna cosa, he de fer referència al que m’ha fet així, encara que no sàpiga què és. De manera implícita, allò que m’ha fet com soc resideix en mi. Jo no seria aquí sense això.

–Puc saber de tu, però no d’ell.

–Exacte, només sé de mi, i una mica de tu, i poc mes… De poques coses en sé una mica, i de moltes no en sé res.

–I perquè parles de Déu si no saps que és?

–És que parlo de mi, i de tu, i del què conec, i sense allò que no conec tot això que conec no té sentit, no seria aquí. Per parlar de mi i de tu i del què conec he de remetre’m a Déu, sigui el què sigui. No en parlo, però tampoc l’obvio. El recordo, el tinc present, perquè no el puc plasmar en si, però el puc evocar a través d’allò que sí que es plasma.

–Hi creus, doncs, tot i no tenir-no constància?

–Més aviat diria que com que crec que jo soc aquí amb tu, ara mateix, i no entenc com és que això és possible, reivindico la força que ho possibilita. Al què ho fa possible ho anomeno Déu, simplement,

–I… respecte a Déu, no en saps res?

–De Déu no en sé res, no. No l’associo a res, encara que li atribueixo tot. Sempre que parli d’alguna cosa em referiré a Déu, perquè entenc que Déu és allò que li ha donat existència. Déu és allò que vol que les coses siguin com son. Déu és el desig, Déu és el temps, Déu és la força i la consciència, Déu està en allò que veiem i en allò que no veiem…

–Vols dir que allò que ens ha donat existència va molt més enllà d’allò que ens resulta cognoscible.

–Aquesta és idea, exactament. No es tracta de pretendre trobar a Déu, més aviat és qüestió d’acceptar-lo, d’assumir-lo com l’inefable, com el què fa que allò immediat sí que sigui cognoscible. Simplement crec en Déu perquè assumeixo que el necessito, que l’he necessitat per ser aquí, perquè admeto que jo no m’he auto-originat, ni t’he creat a tu ni a res del què tinc a la vora… o a poques des les coses que tinc, perquè algunes sí que les he fet jo, i aleshores considero que és Déu qui les ha fet a través meu.

–Però Déu és inefable.

–Assumeixo que sí, que romandrà inefable, i per això no aspiro a buscar-lo o a imaginar-lo, en sí mateix, i senzillament l’accepto. En canvi, l’intueixo a través de les coses. L’entreveig en cada mirada i l’intueixo en cada gest, l’escolto en cada paraula i l’observo en tot el què miro.