26 Mar El diàleg porta a la simplicitat

Vivim en un món divers. Tant és així, com que no seria descabellat afirmar que la diversitat és una de les seves principals característiques. Juntament amb el fet que allotja la vida, potser, i també que tot el que hi té cabuda està cenyit, de manera ineludible, al pas del temps, la diversitat (o multiplicitat, o pluralitat) pot ser considerada com a inherent a l’existència.

Estic convençut que el sorgiment d’una primera cosa (si és que al món hi va haver tal element) va implicar, de retruc i de manera del tot natural, l’aparició d’un segon ens. No hi ha res que pugui prendre cos si, al mateix temps, no sorgeix també allò que no és aquest cos. En tot cas, sigui com sigui, mai l’univers no ha consistit en una sola cosa. I si ho és, que penso que també pot ser-ho, també és moltes coses al mateix temps.

La diversitat de punts de vista des dels qual contemplar el món és infinita. Això vol dir que les maneres d’entendre’l i de relacionar-s’hi també ho seran, i que tots els punts de vista seran sempre relatius. Això també vol dir que tots els punts de vista seran a la vegada certs i falsos, perquè si bé una perspectiva habilita a un cert coneixement real i vertader, també incapacita per contemplar les coses des d’un altre angle, d’una altra manera o perspectiva. Aquest és el punt: si tu i jo seiem davant per davant en una taula, i jo aixeco un llibre per mirar-ne la coberta, el que tu veuràs del llibre és el dors. I tant vertader és dir que el llibre té l’aspecte que jo li veig a la coberta com legítim és defensar que això no és cert i que és ben bé al contrari.

Diversitat i complementarietat

Si una persona es dirigeix a Madrid en tren des de Barcelona, des de Madrid estant el cert serà que l’individu és vist com que s’acosta, mentre que els catalans observaran que se’ls allunya. Naturalment, tots dos tindran raó malgrat que l’un i l’altre diguin el contrari. I és que dient el contrari estaran dient el mateix. Amb tot, l’únic que fa que els dos punts de vista siguin (o semblin) contradictoris és que no s’ha contemplat la possibilitat que siguin complementaris.

Amb això vull dir que una realitat –l’univers, posem per nostre cas– depassa sempre, o transcendeix, allò que totes-les-formes-d’existència-a-través-de-les-quals-aquesta-realitat-es-manifesta (o li donen cos) són capaces de copsar d’aquesta mateixa realitat. Dit d’una altra manera: el món no pot ser conegut en la seva totalitat per les criatures que el conformen.

El món i qualsevol cosa, ben mirat, perquè no hi ha res que no sigui, en si mateix i per menut que sembli, observable des de tots els punts de vista i cognoscible de totes les maneres. Repeteixo: no hi ha res que pugui ser conegut de manera completa.

La limitació és, podríem dir, la contrapart de la diversitat.

El coneixement total no és possible

Tornem per un moment al punt que hem assenyalat fa tot just dos paràgrafs: Tots els punts de vista són certs i falsos, perquè tots són relatius a una perspectiva. Aquest és el punt de partida d’aquest post. Tota forma de coneixement (tota ciència, tota religió, tota corrent de pensament, etc.) és inherentment relativa, perquè depèn d’un context, d’un llenguatge, d’uns fenòmens… i no d’uns altres.

El diàleg (entre persones, entre cultures, entre cosmovisions, entre escoles de pensament) ens obre al perspectivisme, i ens permet apreciar la relativitat de cada punt de vista. Un diàleg ben fet, aleshores, és aquell en que es comparteixen visions, idees i experiències en base a la premissa que totes elles seran sempre certes i falses (encara que potser ho siguin en diferents proporcions).

Aquest diàleg és la única via que tenim per assumir visions, idees i experiències que no podríem obtenir per nosaltres mateixos. Si, per contra, creiem que la nostra posició és certa–però–no–falsa, no ens estarem obrint a deixar enrere allò que té de contingent (i per tant, d’irreal) la nostra perspectiva.

Mai tindrem un coneixement total, i sempre hi haurà veritats que se’ns escapen. Però podem adquirir veritats que desconeixíem a través del coneixement dels altres. Vet aquí el sentit del diàleg.

La grandesa del diàleg rau en el fet que aporta simplicitat

Quan ens fem nostres les perspectives que s’apreciaven des de punts de vista que no eren el nostre ens enriquim. El que fem quan ens enriquim dels altres punts de vista és deixar enrere els equívocs ens els quals havies caigut degut a la relativitat del nostre punt de vista anterior. Vet aquí la grandesa del diàleg: permet que algú obtingui allò que no estava en posició d’adquirir per si mateix. Qui dialoga pot reconèixer (si té prou discerniment per fer-ho) què hi havia de verdader i què era fals en el seu posicionament inicial.

Amb tot, el diàleg practicat amb aquesta actitud aporta simplicitat, bàsicament, perquè en practicar-lo de manera reiterada les falsedats van caient unes rere les altres, i les veritats que emergeixen, lluny de sumar-se a les que ja es mantenies, les transformen. El diàleg li permet al dialogant confegir-se una realitat mental (i experiencial, i imaginal) nova, més simple i clara, en el sentit que està menys limitada a punts de vista contingents.

Aprendre sobre els altres punts de vista pot semblar “adquirir complexitat”, en un primer moment, però paradoxalment es tracta del contrari: les veritats que emergeixen són cada cop més simples, perquè a diferència del que pot semblar en no es tracta pas de noves veritats, sinó de veritats que complementen la perspectiva que teníem del món. El que aprenem de nou li dona cos (o un nou vestit) al que ja sabíem.

El diàleg porta a la simplicitat

Tot el coneixement que tenim és sempre coneixement del món (no de les coses, que no són sinó objectes que ens diuen com és el món). Per tant, els nous coneixement adquirits, lluny d’ensenyar-nos “coses noves”, ens mostren nous aspectes d’allò que ja sabíem, és a dir, ens ensenyen a reconsiderar la realitat en la qual habitem, a mirar-la amb uns altres ulls, a relacionar-nos-hi d’una altra manera.

Els nous aspectes que li descobrim a la realitat una gràcies a l’adquisició de noves perspectives –aquest el punt d’arribada– ens porten a observar el món amb més certesa i menys falsedats, és a dir, de manera més clara i diàfana, oberta i il·limitada. I simple, perquè com més perspectives ha sigut capaç d’assaborir un individu, més senzill li sembla tot.

Crec fermament que els diàlegs ben fets porten a la simplicitat, i que si algun dia poguéssim assolir la fita d’adquirir un perspectivisme absolut –i veure-ho tot des de tots els punts de vista, i viure-ho tot de totes les maneres possibles– aleshores ens adonaríem que l’univers és ben simple.

I descobriríem que l’univers, a més a ser de ser divers i contenir dins seu infinites coses, és en si mateix també una sola cosa –senzilla, oberta i clara–, i que qualsevol de les perspectives contingents que no són aquesta perspectiva global són més complexes, perquè són molt més limitades i tancades. I falses.

La fórmula de la simplicitat es podria escriure així:

Simplicitat = 100% de certesa i 0% de falsedat