15 Mar El món no és a fora

L’objectivitat no és possible. Tampoc ho és el confinament aïllat d’una individualitat. Avui en dia aquestes dues creences son compartides per molta gent, i en canvi em penso que són falces. Considero rellevant que reconeguem que aquestes dues afirmacions no es poden mantenir, perquè 1. no som capaços de separar-nos del món per veure’l de manera objectiva i estudiar-lo com un objecte extern; i que això és així perquè 2. no som una entitat separada.

No hi ha un objecte a fora i un subjecte a dins. No podem separar el món de nosaltres, ni nosaltres podem separar-nos-en pas, d’ell. Som, plegats, una sola realitat, plural i singular alhora, objectiva i subjectiva a un temps.

El món no és a fora: Som dins seu i som ell

Com que ens pensem que a fora hi ha una existència diferent a la de dins, entenem la realitat com una dualitat, com si estigués feta de dues entitats ontològiques. La gràcia és deconstruir aquesta dicotomia i descobrir que la realitat és una, només hi ha un ser ontològic, un esdevenir constant, ric i generador de pluralitat, que tanmateix té una única essència.

La seva naturalesa no és ni objectiva (externa), ni separada (interna). La realitat és senzillament allò que és, i encara que consta de diferents formes d’existència, les quals es transformen incansablement, aquestes no poden ser considerades peces diferents, com si d’un puzle es tractés, perquè no poden aïllar-se: formen part del puzle sí o si, en una ubicació o altra, d’una forma o altra, però mai en queden fora.

Podem donar noms a les coses i podem reconèixer els diferents objectes, però aquestes noms i aquestes formes dependran de l’aspecte que presentin aquestes falses peces. Els noms i les formes son temporals. L’únic que perdura és la unitat eterna que tot ho genera i tot s’ho emporta.

Els límits són canviants

Tenim discerniment i veiem les diverses formes que pren l’existència, ja que aquesta no és una massa homogènia, sinó eternament canviant. Ara bé, la separació entre les coses no és mai categòrica, i no pot ser de cap manera definitiva. Els límits entre les coses són canviants. De fet, no són més que referències o convencions, perquè mai són definitius ni tampoc tenen entitat en si mateixa: els límits apareixen i desapareixen, com les coses, i de fet es poden posar a qualsevol lloc i construir qualsevol mena de forma.

Tot canvia, eternament, i els límits son, precisament, allò que permet que les coses canviïn. Els límits són el mecanisme a través del qual la realitat, essent una, pot esdevenir, simultàniament, múltiple.

Els límits s’esfumen

La realitat com una cosa plural és possible gràcies al límit. Però el límit és allò que no és cosa: és allò que hi ha entre les coses. És allò que ens permet apreciar que hi ha coses. Per això quasi sembla més important el límit que la cosa, perquè el límit, malgrat no ser-hi –a diferència de la cosa, que sí que hi és– permet que la cosa pugui prendre entitat, o pugui semblar que ho fa.

I així és que gràcies als límits –gràcies a quelcom que no és, doncs– podem apreciar que la realitat és múltiple. Això vol dir que el nostre coneixement de les coses passa per admetre allò-que-és i també allò-que-no-és.

Però podem transcendir-ho, això: Quan atenem a la realitat-tal-com-és i deixem d’atendre a allò-que-no-és –els límits–, la realitat passa a ser una de nou, i les coses passen a ser una-amb-ella.

El límit com a fal·làcia

El límit és la fal·làcia més gran, el vel més atractiu: fa que sembli que les coses siguin entitats diverses, quan no ho son de tot. És gràcies al límit que creiem que som un subjecte contemplant o relacionant-se amb un objecte.

Gràcies als límits la realitat sembla múltiple. I és així, gràcies als límits, que podem tenir consciència de la diversitat, i així podem conèixer coses diferents. Ara bé, ho he dit repetidament: aquestes coses diferents no son entitats reals, en si mateixa, no tenen realitat pròpia i, per tant, malgrat que puguin ser recognoscibles com a peces diferents, això només és possible si donem credibilitat a una límits, que de fet no son reals.

Quan assumim que els límits no son reals les existències deixen de ser peces diferents i passen a ser formes que ens presenten aspectes diferents de la realitat una. Aprehendre el món com a un i com a múltiple a la vegada és haver-se de les cadenes de la irrealitat, haver transcendit els límits i haver-se quedat només amb allò que és, tot descartant allò que no és, i és que cal desfer-se de les falses creences per poder apreciar la realitat tal com és.