02 Nov Ens alimentem de vida

Pel què sabem, la vida sempre prové de la vida. Ens alimentem de vida, i alimentarem vida quan morim.

No tenim constància que la vida sorgeixi d’una altra cosa que de la vida mateixa i, tanmateix, som incapaços de concebre l’eternitat. Aquest és un límit nostre: Hem d’admetre que la vida és eterna –com a Vida, no apareix del no res–, però a la vegada no ho podem fer, no en som capaços, no estem dotats per pensar en que alguna cosa pugui ser infinita. La nostra vida és finita, en efecte, però abans i després d’ella hi ha més vida.

Mentalment, no podem arribar a concebre que la vida sigui eterna. Som incapaços d’imaginar-nos l’eternitat. Però a la vegada tampoc podem acceptar que no ho sigui, perquè constatem que la vida només prové de la vida. Hem de reconèixer l’eternitat. I és entre aquestes dues consideracions on ens trobem encallats: ni podem concebre l’eternitat, ni podem negar-la.

Hem de conviure amb la incertesa. Tenim coneixement d’allò que sabem, però també tenim constància d’allò que no sabem.

Generalment, però, això no és així. Ens agrada més conviure amb les certeses. I fem veure que sabem… encara que no sapiguem. Ens enganyem a nosaltres mateixos.

No volem que la vida sigui eterna, perquè ens incomoda pensar que alguna cosa pugui existir sense començar. No volem morir, tampoc, perquè ens pensem que, en fer-ho, la nostra consciència desapareixerà.

Potser fins i tot ens agradaria que realment l’existència tingués un començament –fos finita–, perquè així la podríem entendre mentalment, i per això ens inventem el seu origen, tot i que no en sabem, d’això. També ens agradaria no tenir fi. Com a individus, ens desagrada haver de perir.

Som ben estranys, els occidentals –els demòcrates, els capitalistes–, que desitgem que el món sigui finit (tot i que constatem que no ho és), mentre ens considerem eterns (tot i que constatem que no ho som). No volem morir com a individus i en canvi pretenem que l’existència tingui un començament. Veiem el món al revés… i suposo que ho fem perquè no sabem concebre l’eternitat.

Però l’eternitat ens atrau, i ens crida perquè hi és, i la notem. No l’entenem, i per això no la volem assumir, però la sentim, i per això ens atrau. Dins nostre, la reconeixem.

No és en nosaltres que es realitza, l’eternitat, sinó en si mateixa. I ho fa gràcies a nosaltres, això sí, perquè nosaltres participem de l’eternitat de la vida. Li aportem en nostre granet de sorra. Som finits en l anostra forma, però és eterna la vida que ens travessa, perquè la vida entra i surt de dins nostre amb facilitat, i ho fa cada cop que mengem i respirem, i ho fa també quan naixem i quan morim. La vida segueix existint a fora nostre, i no ens necessita pas per ser-hi, encara que se serveixi de nosaltres per seguir existint.

Una gota d’aigua

Som una gota d’aigua, diu Raimon Panikkar, que combina aquesta afirmació amb la següent: som l’aigua de la gota. Així, com a aigua que som, som eterns, perquè l’aigua és aquí una metàfora d’aquesta Vida –eterna, i per això la podem escriure amb majúscules– que ens travessa. Com a gotes, però som finits, i em penso que aquí és on rau la confusió generalitzada actual: No ens sabem veure a nosaltres mateixos com a aigua, sinó com a gota, en identifiquem més amb la forma individualitzada i concreta que pren la vida que amb la Vida mateixa, i per això pensem que nosaltres, com totes les coses, som finits. Ara bé, sentim que som aigua, ho percebem el les profunditats de les aigües que ens donen vida, i per això evoquem l’eternitat, la cerquem i l’anhelem. Però la creiem pròpia del a gota, ja que la gota és l’únic que sabem veure. No sabem veure l’aigua que ens omple de Vida…

… i per això la busquem a Mart.