13 Abr La hipòtesi espiritual I

Crec que podríem definir el fet espiritual com aquell que, tot i poder ser viscut, percebut i reconegut, no té explicació possible.

A partir d’aquesta definició, m’agradaria plantejar l’espiritualitat com una hipòtesi –vull dir, com un possible–, i indagar a la recerca d’experiències que, essent viscudes i reconegudes, no puguin ser explicades. Més ben dit: No puguin ser explicades sense que quelcom es quedi pel camí.

D’aquí passem al següent pas, que crec que és molt interessant: com que ja no cerquem justificacions, estem oberts als esdeveniments sense aspirar a que succeeixi res en concret, és a dir, sense pretendre que els fets ratifiquin o refutin cap idea pre-establerta. Senzillament, qualsevol cosa que succeeixi, sigui quina sigui, podrà ser estudiada segons aquest prisma, és a dir, en si mateix. Aquí encara no estem pensant en si ho podrem explicar, tan sols estem atents a l’experiència que, immediatament, comenci a tenir lloc –o ja n’estigui tenint–.

Tant hi fa, aleshores, si de sobte té lloc quelcom que ens commou o un simple fenomen que fàcilment ens podria passar desapercebut. Sigui el què sigui allò que té lloc, ho viurem amb la única intenció de viure-ho, i com a molt pensarem algo així com ja ho veurem després, si això que ara té lloc es pot explicar.

I així haurem fet un experiment. I aquest punt, el tercer del nostre estudi, haurà estat encara més interessant que l’anterior, perquè si abans ens havíem obert a viure una experiència pel simple fet de tenir-la, ara ja l’hem viscut i… molt probablement ens haurem adonat que allò que ha succeït –ja sigui quelcom que ens ha commogut, ja sigui un petit fenomen que quasi ens passa desapercebut– ja ha passat i, per tant, resulta –posaria la ma al foc– inexplicable. El temps no s’atura i quan hom viu el present no té prou temps per explicar-lo. O més, encara, necessitaria molt més temps per provar d’explicar allò que ha succeït que el temps que ha necessitat per viure-ho.

Tot és explicable, de fet… però res és explicable del tot. Una picada d’ullet és una picada d’ullet i, en canvi, una explicació és una explicació.

En aquest cas, haurem descobert una cosa molt interessant, que no és altra cosa l’aprehensió del real tal com és, i haurem reconegut que no hi ha manera d’explicar-ho sense perdre-ho.

I si seguim fent l’experiment més i més vegades, cada cop ens semblarà més interessant, perquè cada cop veurem més clarament l’abisme que separa allò que succeeix amb allò que li dóna explicació, i cada cop veurem més clarament que les construccions que fem servir per explicar les coses, més que acostar-hi, solen allunyar-ne.