15 Mar La unió i la separació són alhora

Unió i separació son dues veritats que coexisteixen, ambdues ens regeixen per igual i ho fan simultàniament.

Estem units als altres a la vegada que n’estem separats. Les dues certeses es troben i coexisteixen, i la proposta que ens fa l’espiritualitat és que entenguem que no es tracta pas de dues veritats, sinó que en son una de sola, malgrat que té dues cares.

Aquesta es la paradoxal naturalesa del món: Tot està íntimament lligat, sense poder-se dissociar i, alhora, tot està separat sense solució de continuïtat. Tot és u, però la realitat una és múltiple. La unitat de la realitat no és allò que té lloc quan s’esgota la dualitat o quan se la transcendeix sinó que és quelcom de sempre present, és la condició que la sosté, en siguem conscients o no.

Coexistència de l’u i el dos

Essent plural, l’existència és singular. Això no ens hauria d’estranyar: dins dels nostres cossos, per exemple, múliples peces de diverses formes realitzen cada d’elles la seva activitat, diferenciable de les dels altres, i tanmateix ho fan al servei d’una única entitat que són jo. Així funciona tot: la naturalesa de l’univers és d’aquest tipus: és un sol cos, però fet de moltes i moltes formes d’existència, algues de les quals es coneixen entre si, però d’altres no, i tanmateix tots senten o haurien de sentit un mateix sentiment de pertinença a la realitat que els abraça.

Tot està íntimament lligat, sense poder-se dissociar i,
alhora, tot està separat sense solució de continuïtat.
Tot és u, però la realitat una és múltiple

Tots som algú, tots aportem quelcom, tots donem color a la realitat. Tots som iguals, doncs, malgrat que tots som diferents.

El principi de contradicció

Perquè ens entossudim a creure en el principi de no-contradicció? La vida té, en si mateixa, una naturalesa contradictòria, si se l’observa des d’una òptica racional, és contradictori: Per existir, l’Univers, s’ha de servir de lleis que a nosaltres ens resulten paradoxals.

Per podem assumir aquestes contradiccions i posar-les al servei d’una manera de veure les coses més àmplia: La realitat, per immensa i paradoxal que ens sembli, no ens és del tot estranya: No és una cosa diferent a nosaltres mateixos. Vull dir que viure les contradiccions que fan que la realitat sigui tal com és és possible. Per fer-ho cal viure la realitat com una experiència, no com una teoria. Quan ens adonem, veiem que de vegades és de dia i de vegades és de nit, que de vegades entenem les coses i de vegades no, que de vegades ens sentim units als altres mentre que en altres ocasions ens sentim aïllats. Percebre sensacions contràries ens pot permetre entendre que, de fet, dues tendències que s’oposen hi son sempre presents, i que és només la nostra limitada capacitat de comprendre el món la que ens fa veure’l, de vegades, com quelcom a què estem units i, altres vegades, com un món estrany el qual ens sembla llunyà o irreal.

Endinsar-se en el perplexitat és ens entregar-se a l’impensable,
obrir-se a sentir sense jutjar,
a viure sense pretendre controlar sempre la vida.

Suportar el principi de contradicció vol dir admetre que malgrat que percebem una cosa, la seva contrària també existeix, que quan una fa acte de presència l’altra s’absenta i que, malgrat tot, totes dues facetes són certes. Admetre la i és obrir-se a un escenari de perplexitat, és fer el primer pas per copsar que el món té una naturalesa ambivalent, molt més rica del què la nostra ment pot raonar. Però la màgia és que allò que si bé el nostre cap no ho pot pensar, en nostre cos ho pot experimentar: som aquesta realitat àmbplia que admet les afirmacions contradictòries dins seu, i només si ens dediquem a sentir-ho i a deixar de pensar-ho ho podrem comprendre.

La unitat de la realitat no és allò que té lloc quan s’esgota la dualitat
o quan se la transcendeix sinó que és quelcom sempre present,
és la condició que la sosté, en siguem conscients o no.

Per comprendre-ho cal ens endinsem en el perplexitat, que ens entreguem a l’impensable, que ens obrim a sentir sense jutjar, a viure sense pretendre controlar sempre la vida.

Penetrar la perplexitat

Endinsar-se en la perplexitat és assaborir la realitat sense condiments, sense creences, tal com se’ns mostra. La unió i la separació, tot i que ni poden no poden ser enteses o descrites a la vegada, sí que poden ser viscudes alhora. Fer-ho és viure l’espiritualitat. Viure des de l’espiritualitat és acceptar que la realitat és paradoxa.

Que la vida és una experiència inexplicable ens ho diuen els físics quàntics i els filòsofs, i ens ho mostren els mestres espirituals i els artistes… i tanmateix sembla que volem seguir pensant que ho podrem entendre. Però si la nostra ment te límits! Per entendre les coses ens cal ubicar-nos en una de les dues perspectives, la de l’u o la del dos. Per veure-les, però, podem ubicar-nos en la perplexitat, i acceptar alhora els dos raonaments, en les seves dimensions convergent i divergent.

Som la realitat esdevenint existència.
Som el vehicle que permet que la vida avanci.
Gaudir del viatge vol dir que tot i que no sempre entendrem cap on anem,
sempre anirem cap a on anem

La realitat no te els límits que la nostra ment sí que té. És per això a la nostra ment li sembla paradoxal, aquest paradigma de la perplexitat. Però no passa res: la realitat és per gaudir-la, no per entendre-la. Som els reals, nosaltres, és a dir, són les formes a través de les quals la realitat es realitza. Som un vehicle, no som un subjecte estudiant un objecte. Som la realitat esdevenint existència, i això vol dir que som testimonis de la seva naturalesa. Perquè no ens centrem en experimentar-ho, enlloc d’afanyar-nos a voler-ho desmentir?

Com a vehicles, ens toca gaudir del viatge. El nostre sentit no és altre que el de fer-ho amb plenitud, gaudint-ne del tot, assumint que no sempre entendrem cap on anem, però que sempre anirem cap a on anem.

I serà bonic veure que de vegades sí, que de vegades sí que entenem coses i fins i tot les podem explicar i argumentar.