26 Nov La vida no m’hi cap

La vida no queda atrapada en mi, ni en ningú: Sempre vol continuar el seu camí. No sé pas on va, com tampoc sé d’on venia, abans d’arribar-me a mi, però sé que per tal que pugui continuar el seu camí, tard o d’hora jo hauré de morir.

Hauré de morir

Hauré de morir, sí, perquè la Vida no m’hi cap: En mi no hi ha prou lloc, per tota Ella. Tanta vida no pot pas cabre en mi.

És cert que dins meu hi poden arribar a passar moltes coses, i també és cert que totes elles són Vida, però dins meu no ho ni ha lloc per totes coses que li han de passar, a la Vida en majúscules, i per això algun dia sortirà de mi i continuarà el seu camí.

Ella és més que jo i que tu, més que nosaltres i que vosaltres, i no podem exhaurir-la pas, entre tots nosaltres i vosaltres. Com a molt podem captar-ne una petita punta, la que ens mostra ara i aquí, la que us mostra ara i allí, on sigueu, i que serveix perquè Ella pugui ser reconeguda. De fet, és per això que fa que hi siguem, crec jo, i que s’ho manega tot Ella sola. Ella fa i desfà, amb ajuda de la seva amiga mort, i decideix quan ve i quan se’n va. Ni tu ni jo sabem quan serà l’hora.

La Vida, Ella (i la vida, jo… encara que aquesta menuda vida meva també és Ella, en realitat) és canvi. Sempre es transforma i es renova. No s’està mai quieta. I qui l’ajuda en aquests canvis és la seva amiga i companya la mort, la que sempre arriba malgrat no se l’esperi. I és que és la mort qui li dóna continuïtat a la Vida, gràcies a que la transforma, i li permet que ella sigui tal com és, canviant i sempre renovada. Qui promou els canvis és la mort, i per això és amiga de la Vida. La Vida no seria vida sense presència de la mort.

No hi ha vida sense mort

Provar d’evitar la mort seria del tot absurd i ridícul. El que cal fer és el contrari: Cal preparar-se per la mort, aprendre a morir, provar de morir abans de morir, i això no vol pas dir suïcidar-se. Vol dir acceptar totes les petites morts que ens succeeixen, tots els canvis que ens esdevenen, perquè en tots ells hi ha una petita mort, i de tots ells n’aprenem una cosa: Sense mort no hi ha canvis, i sense morts no hi ha persones.

Si  el canvi és la llei de la vida, estimem la mort perquè sabem que és qui els fa possibles. Quan dormim o quan s’acaba una relació de parella, quan deixem una feina o quan passen no-sé-quantes-mil coses més, es mor alguna cosa… i després en neix una altra. No hi ha existència sense extinció perquè no hi ha vida sense mort.

Tot s’acaba, diuen, excepte el rostre d’Al·là, que roman en cada cosa que esdevé, sigui quina sigui. I per això en agrada Al·là, i per això també ens fa tanta por, perquè és allò que ens atrau, però també està el què ens genera rebuig; és el què permet la vida i també el què provoca la mort. Al·là és allò que vol hi siguem com som, és allò que vol que ens acabem, és allò que fa vinguem i allò que fa que marxem. Al·là no té rostre però tot és el seu rostre, i també el què no ens agrada li serveix de fesomia. Perquè no és per nosaltres que treballa, sinó al contrari: som aquí perquè Ell ho mana, i la vida i la mort no són sinó els seus braços o les seves cames. I amb elles ens agafa i també és gràcies a elles que camina. La vida i la mort són el vehicle perquè el seu rostre perduri, rere tot allò que té lloc i que deixa de tenir-ne.

Però ens demana una cosa i és que no li apartem la vista. Al·là vol ser conegut i vol mostrar-se’ns, i no vol amagar-nos cap de les seves cares, cap de les seves virtuts. Per això ens les fa conèixer totes, i per això ens retira les que ja ens han sigut revelades.

No hem d’apartar-li la vista a la mort, doncs, per més por que ens faci. L’hem de mirar a la cara i l’hem de reconèixer. Hem d’acceptar-la i hem de sentir-la en nosaltres, en cada una de les petites coses que deixem enrere, perquè en totes aquestes coses hi ha una petita mort. Sabem que la gran Mort no serà pas tan diferent a les altres, les més petites: Com elles, serà com una porta o una escletxa, i portarà a una realitat nova i consegüent. La Mort li aporta els canvis d’estat a la Vida, i no podem pas pretendre que això ens impliqui a nosaltres. Nosaltres ja estem contents i recontents d’haver pogut formar part de tot això. Només podem donar les gràcies i oferir-nos a que aquesta història continuï.

Mirar la realitat a la cara

Si volem mirar a la realitat a la cara, si volem reconèixer el rostre d’Al·là en totes les coses, és perquè volem acceptar que la nostra vida és Vida, també, i que per petita que sigui no deixa de ser gran. La Vida és en nosaltres també, i gràcies a la mort estarem per sempre amb ella. És per això que volem entregar-nos a la Vida, per estar amb Ella ara i sempre, perquè com que ens agrada ser ara amb ella aquí, volem que demà pugui ser allà amb algú altre.

Ens agrada la mort perquè ens agrada la vida: Ens agrada cada un dels dies que la vida ens dóna, encara que hi hagi també mort en alguns d’aquests dies. Ens agrada dia el dia a dia i sabem que no podríem pas viure dos dies alhora, simultàniament, perquè els dies vénen l’un després de l’altre. Sabem que perquè les coses puguin canviar han de morir, i que perquè hi pugui haver un demà haurem de deixar que mori l’avui…

… i com que tenim moltes ganes de viure’l, el demà, volem que l’avui es quedi enrere, quan arribin a les dotze, per entrar-hi sense interferències. Demà serà demà gràcies a l’avui, però ja no serà l’avui.

La vida ens agrada i ens agrada molt. I ens agrada tant perquè sabem que no cap en nosaltres sinó que és una cosa molt més gran. La vida és Vida i estem aquí disposats a descobrir-ho, encara que per saber-ho potser haurem de morir, perquè el què volem és assaborir.

Volem viure per gaudir, i la por no ens fa patir.