24 Des L’ateu és lliure i estima la llibertat

L’ateu es troba, ideològicament parlant, als antípodes de l’opressor. Un ateu és una persona lliure, que pensa per si mateixa, i que valora moltíssim aquesta seva independència, perquè ha arribat a les conclusions que ha arribat fent l’esforç de pensar per si mateix. La cosa no és fàcil, perquè implica deixar de formar equip amb el pensament hegemònic, i emprendre un camí cap a la independència del pensament.

Lliure tota imposició, l’ateu ha decidit escoltar als altres, però no deixar-se colar més gols. La conseqüència natural d’això és que l’ateu fa extensiva la seva llibertat als altres: en respecta sempre la independència, i mai imposa el seu criteri, per bé que l’aporta sempre que ho considera oportú. La llibertat és el valor pel qual l’ateu sent més estima, i de la mateixa manera que la desitja per ell la desitja també pels altres.

Si mai es dóna el cas que un ateu diu en què s’ha de creure o què cal pensar, podem suposar que no es tracta d’un autèntic ateu sinó d’un dogmàtic més. Per naturalesa, l’ateu no pot adoctrinar, un ateu mai no serà un missioner.

Qui adoctrina no és ateu

On hi ha doctrina no hi ha ateisme. En el moment en que una persona li diu a una altra en què ha de creure –o en què no ha de creure–, s’està convertint en qualsevol cosa menys en un ateu.

L’ateu sol una persona formada i crítica, madura. En els temps que córren, no pot ser d’altra manera, perquè per esdevenir atea, una persona ha de despullar-se de tots els vels fets amb fal·làcies que li han imposar. L’ateu s’ha descobert amb una nuesa autèntica, genuïna, alliberada de tota condició. L’estat de consciència d’un eteu gaudeix d’una categoria no gens fàcil d’adquirir. No és fàcil decidir que hom romandrà al marge de les imposicions, i encara menys fàcil és dur-ho a terme. L’ateu té un gran esperit crític i una perseverança digne d’admiració. Sap que estarà sol el món, si cal. Més important que la companyia és la seva llibertat.

Llibertat i independència

El què defineix a l’ateu és la seva estima per la llibertat. Per un ateu, el més important él fet que de mantenir-se alliberat de qualsevol imposició. Dit d’una altra manera: No hi ha res més allunyat de l’ateisme que la imposició. Per això un ateu és una persona que tracta amb molta cura què diu i què deixa de dir als altres en qüestions de creences, perquè desitja que els altres també es facin a si mateixos. Un ateu no diria mai a ningú què ha de pensar: l’ajudaria a pensar per si mateix. La independència personal és clau. No hi ha llibertat si no hi ha criteri propi. Naturlement, el criteri propi es conforma amb les aportacions dels altres, però en última instància és personal i intransferible, cadascú té el seu.

Un ateu és una persona que no es posa mai amb les creences dels altres, perquè tampoc volen que es fiquin amb ell. Ell té el seu punt de vista, té les seves raons per mantenir la posició que adopta i aquesta no té perquè estar emparada per cap altre criteri més enllà del propi. És lliure, pot compartir idees amb els altres, però no renuncia a tenir les seves pròpies idees. El seu posicionament no es basa en si és compartit o no, en si és hegemònic o no. Està alliberat d’això.

Per això l’ateu vetlla incansable per la seva pròpia llibertat i per la dels altres, i mai seria capaç d’oprimir a ningú per qüestions de fe.