Potser no creus en l’absolut - Sufi.cat
2290
post-template-default,single,single-post,postid-2290,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Potser no creus en l’absolut

Potser no creus en l’absolut

Potser no creus en l’absolut, però no pots impedir que el sol es pongui. Potser no creus en l’absolut, en allò absolutament absolut, però això no t’impedeix creure en un absolut relatiu, com és el fet que el sol surt i es pon, que els dies passen passen, i que arribada l’hora morirem.

Hi ha creences que no podem deixar de tenir-les. La de l’absolut és una d’elles, i no cal creure en un absolut absolutament absolut per comprendre la nostra posició d’inferioritat respecte l’absolut. En tenim prou amb comprendre que un absolut relatiu que ens sotmet. amb això en tenim de sobres per relacionar-nos amb el món d’una manera sana.

No tothom que es mira el món accepta el cel –l’altre món, el més enllà–. N’hi ha que el miren mirant la terra, només. També aquests han d’entendre l’absolut, per bé que no els preocupi la seva dimensió absolutament absoluta, perquè l’absolut els regeix també a ells, per relatiu que sigui l’absolut que identifiquen.

Admetre la condició de dependència que tenim respecte a l’absolut –sigui absolutament absolut o no– ens ubica en l’espai precís que ocupem, de manera natural en el si de l’existència i ens obliga a comportar-nos amb humiliat. Per acceptar la nostra petitesa i determinació no cal creure en Déu, n’hi ha prou amb observar la vida, en mirar el món.

Cal acceptar-lo, per tant, al món que veiem, a la vida que sentim. res més. Personalment, no crec que calgui demanar-li a ningú que cregui en un absolut absolutament absolut, més força igual si la gent creu en Déu. Crec convenient, en canvi, proposar que a tothom que assumeixi la seva posició de subordinació respecte a allò que s’ha de conformar perquè no pot defugir. Fer-ho és renunciar a exercir una supremacia respecte al món que ens envolta que només pot porta catàstrofes i injustícies.

Tenim una lliçó a aprendre i aquesta no consisteix en preguntar-se per Deu, això que ho facin els que ho considerin oportú, els que vulguin refinar el seu discerniment i apreciïn que l’absolut és més que només allò que ens sotmet. L’únic que podem proposar de maner generalitzada és que s’accepti allò que tenim per damunt, que es troba en aquest món i que tots veiem, i que tanmateix li devem la vida i l’energia, i que sense ser-hi no hi seriem. Només acceptant això ja viuríem molt millor.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies