11 Des Quan la lluna s’omple
Sempre em passa, un cop al mes. Sóc llunàtic de mena i quan la lluna s’omple, m’omplo jo també.
D’emocions: Som aigua.
Som tot aigua, per dins, i anem com marees. Som un mar d’emocions, un flux i reflux d’onades, un anar i venir d’emocions, de totes elles, que apareixen i desapareixen, que s’amplien i s’inhibeixen, mútuament, i juguen amb nosaltres, i ens diuen de tot i ens fan sentir res.
Amb la lluna plena les aigües ascendeixen. Tot puja i tot és dràstic. Tot és a vida o mort… i si tries la vida només queda una opció: adonar-te’n. Adonar-te’n i calmar-ho, aquietant-te tu, perquè si no vas com una pilota. Si et deixes portar ets pell, si vas amb la inèrcia no ets ningú. Però si et pares i et deixes, si t’atures i t’entregues, cedeixes, aleshores ho ets tot: Ja no vols res, més que ser, i ets el què et passa, i et passen moltes coses, perquè la lluna pren partit.
I t’atures i et sents viu. T’escoltes i et sents bé, feliç, i no has de fer res, res més. O cagada. Només has d’atendre, deixar el combat per una altra hora, per una altra dia. No fer-te mala sang. No jugar al joc dels disbarats. Permetre que les coses siguin tal com son, que juga la lluna, i ella juga per guanyar.
Son moltes llunes, ja, i la millor opció és acceptar-ho. Avui ella és gran, i el seu influx és molt fort i que pot ser destructiu. Però sé que si em quedo quiet deixa de ser destructiu, també sé i que la seva força es convertirà, d’aquí a ben poc, en energia positiva.
De moment només en cal custodiar la seva energia. Ella l’entrega i jo la resguardo, avui. Demà la seva força haurà sigut un regal.
No Comments