30 Des Què us pensàveu que era, l’islam?

L’islam no es una doctrina o un sistema de creences. Com a molt, és la doctrina de la unitat i exigeix la creença en la unicitat, és a dir, en la idea de que tot plegat forma part d’una sola realitat.

L’islam no és tampoc una religió. Si ho ha de ser, és una religió trans-religiosa, una religió que abasta més enllà dels límits d’una sola religió, perquè les accepta i les reconeix a totes. L’islam és, si de cas, la religió primordial que les abraça totes, perquè si realment hi ha d’haver religió, només n’hi ha d’haver una: la de Déu.

L’islam mai s’ha presentat a si mateix com una nova religió. Tota revelació vertadera és islam i tota via de coneixement és islam, perquè islam és humilitat i entrega.

Humilitat i entrega

Això sí: Islam és humilitat i entrega. Islam és agenollar-se davant del fet de la vida i d’allò que li fa de principi. Islam és retre-li homenatge a Al·là, a allò que, sigui el que sigui, ens ha fet ser qui som. Som com som perquè la realitat així ho ha volgut. Som reals perquè la realitat ens ha fet aparèixer en aquest món.

Existim perquè un principi d’existència ens ha donat vida i perquè un principi de vida ens ha donat existència. Acceptar-ho i celebrar-ho és la comesa del musulmà, de qui es reconeix en l’islam, sabedor que d’aquest principi no en té ni més que constància.

Es reconeix en l’islam qui fa de la seva existència un homenatge a aquest principi inconegut però recognoscible, indistingible però admissible, transcendent però aprehensible. Al·là és el motor que tot ho mou, l’alè que esperona les coses i els insufla la vida.

Celebració i veneració

La vida no es poca cosa. La vida ha de ser celebrada perquè l’existència, de per si, és una autèntica meravella. El simple fet d’existir és motiu d’eufòria i de celebració. I Al·là, com a principi últim inconegut, generador inefable de tot plegat, ha de ser venerat, perquè rau més enllà de tota nostra coneixença, i tanmateix ens presenta l’existència ara i aquí, a dins nostre, dient-nos que es troba més a prop nostre que la nostra pròpia vena jugular i resultant-nos, tanmateix, llunyà i inefable.

Allò que fa que estiguem vius –Al·là– ens resulta estrany i misteriós i tanmateix és en nosaltres, esperonant-nos i bellugant-nos, impulsant la nostra fisiologia i la nostra patologia, donant-nos el què ens agrada i el què no, fent-nos costat tothora perquè res de nosaltres se li escapa i és que tot ho provoca.

Al·là, senzillament, i sigui el què sigui, és allò que fa possible cada una de les coses que fem. Què hauria de ser l’Islam, sinó aquesta celebració i aquesta entrega, aquesta humiliat i aquest reconeixement, aquesta festa i aquesta joia? Què hauria de ser l’islam si no la total estupefacció davant d’aquesta força que tot ho impulsa i ho genera, i s’ho endú i ho anihila, fent que res romangui eternament mentre que la seva fesomia roman sempre visible, apreciable en qualsevol de les coses que fa aparèixer, permanentment, perquè si bé les coses tenen sempre un principi i un final, no així la font que els dóna vida, que és inesgotable, inacabable.

Perquè hauríem de renunciar a l’islam si entenem que l’islam és l’estat natural que reconeixem en nosaltres, l’entrega que sentim que li hem d’oferir a la font que ens dóna la vida, i que s’ha entregat a nosaltres amb molta més generositat de la que mai seriem capaços d’oferir-li a ella.

Si ella és la matriu que ens ha donat la vida, si Al·là és la font d’on brota l’aigua que ens sustenta, què menys que adonar-la i venerar-la, i celebrar-la i recordar-la, i agenollar-se i entregar-s’hi, de cor i físicament, humilment i sincera, però reconèixer-li la seva grandesa i la nostra meravella, la seva generositat i la nostra petitesa… que tanmateix és de tot menys irrellevant, perquè és la seva existència la què ens travessa i ens aviva, i això ens fa ser qui som.